La insubmissió poètica d'Eduardo Moga

Insubmissió: Insumisión, aquest és el títol contundent de l'últim poemari d'Eduardo Moga (Barcelona, 1962). Assagista, traductor de Rimbaud, Faulkner, Carl Sandburg, Bukowski i del Llibre d'amic i amat, de Ramon Llull, entre d'altres, Moga, que ha publicat nombrosos llibres de poesia des que obtingué el premi Adonais amb La luz oída (1995), en aquest poemari es revela –i es rebel·la– com un insurrecte de la poesia, transgressor. Insubmissió poètica, però també desobediència civil, insubmissió satírica: Aznar i el seu “bigote ausente, su bigote abrumador que ha dejado al país sumido en la consternación del no bigote” (Moga també és autor d'una antologia general de poesia satírica).

Amb una vitalitat poètica whitmaniana, però lacerada, la paraula de Moga ascendeix i es recompon a la recerca interminable de l'essència de les coses, confinat el poeta entre el silenci i la paraula. Esprem la metàfora fins al límit, les imatges flueixen incessants d'un poema dotat de contingut filosòfic, d'indagació lírica, fins a conrear si cal “l'impudor metafòric” dels posseïts pel llenguatge, com diu esmentant el llibre Rapsòdia, de Pere Gimferrer.

Subverteix l'estructura del poemari intercalant entre els poemes en vers unes proses breus que fan de manifest cívic i sàtira cultural, o bé esdevenen poemes en prosa sobre el destí d'altres escriptors, com Miguel de Molins, a qui van acusar de reivindicar “un alma limpia, quieta, vacía y pacífica”, César Vallejo, la tomba del qual no troba en el cementiri de Montparnasse, Paul Celan, “descuartizado el lenguaje”, Cioran, “mezcla de féretro y carcajada”, Ezra Pound, engabiat pels seus pamflets radiofònics, Wittgenstein i les confessions íntimes dels seus diaris de guerra...

Poeta insubmís, recuperant “sílabas que han fracasado en su propósito de ser palabra / y se derraman por las calles encanecidas, / entregadas a la dislocación”. Mai es rendeixen, però: la represa de la paraula caiguda, alhora cant i lluita “litigando con lo ausente”. Insumisión, en suma, és un immens poemari palimpsest, una successió poètica que se superposa o n'esborra d'altres, absorbint-les.