Com una teranyina Desembolicar la troca

Per començar, tres escenes de la primera part que recorden el millor Dickens, però que pouen també de la novel·la negra americana més tòpica. A la primera, hi ha un cadàver. Els fotògrafs de la premsa s'entretenen a disparar les càmeres, mentre esperen que la policia els deixi fer la seva feina perquè la morta, Lula Landry, a qui Guy Somé, dissenyador i amic seu, deia Cucut, és una model famosa a qui han estat seguint durant temps. Dies després, la policia conclourà que Lula s'ha suïcidat. Tres mesos més tard, a la segona escena, John Bristown, advocat, germanastre de Lula, va al despatx de Cormoran Strike, un detectiu arruïnat a qui costa acceptar de seguida la feina que vol que faci. Bristown està convençut que Lula ha estat assassinada. Li lliura un sobre on hi ha el que ell considera que són pistes i el paga generosament. A la tercera escena, Strike és en un pub bevent cervesa, mentre recorda que, la nit abans i durant el matí d'aquell mateix dia, ha estat discutint fins que ha trencat amb Charlotte, la dona amb qui vivia. Ara no té on dormir. La baralla ha estat llarga i intensa, Strike té talls a la cara d'una esgarrapada i un senyal a la cella a causa d'un cendrer volador.

Fins aquí tot semblaria excessivament tòpic, si no fos que Robert Galbraith –pseudònim de J.K. Rowling, la creadora de Harry Potter– ha treballat de valent detallant, descrivint, aprofundint i relacionant també uns personatges o unes característiques seves que trenquen una mica els esquemes. El primer de tots, Robin Ellacott, a qui Matthew, “el seu nòvio”, s'ha declarat el vespre abans, en els mateixos moments que Strike i Charlotte discutien. La segona, al final de la primera part de les cinc i un epíleg en què es divideix El cant del cucut, quan descobrim que, a més de ser tan immens que “la seva alçada, la quantitat de pèl i la panxa incipient feien pensar en un ós bru”, a Strike li falta mitja cama. Més endavant sabrem que la va perdre a l'Afganistan. Encara que ell ho amagui i que no li agradi parlar-ne, és una mica trampós que el narrador o que Robin Ellacott, que, just mitja hora abans que Bristown arribi al despatx de Strike ha començat a treballar-hi de secretària en proves durant una setmana, no ens n'hagin dit res. El narrador, perquè és tan minuciós i detallista com Strike. La secretària, perquè, a més, és molt intuïtiva i eficient, i perquè ha xocat amb ell quan estava entrant per primera vegada al despatx.

El cant del cucut no és una novel·la psicològica, sinó de moments, d'escenes ben escrites. El narrador hi treballa com una aranya quan fa una teranyina; desplega minuciosament els detalls, deixant amb intel·ligència tot d'indicis que no sempre reaprofita, però que en alguns casos, tard o d'hora, li permetran continuar teixint el relat, mostrant o amagant la informació segons li convingui, mantenint en definitiva l'atenció del lector i complaent-lo amb una bona novel·la. També en una teranyina hi ha sovint fils trencats, xarxes que no estan acabades, filats que semblen fallits al primer cop d'ull. Rowling no ha escrit cap obra mestra, no canviarà el gènere, però aquesta novel·la és de les que atrapen.

La descoberta que Robert Galbraith emmascarava J.K. Rowling va catapultar El cant del cucut al número 1 de les diferents llistes de vendes que prenen la temperatura a l'aspecte comercial de la cosa escrita. Aquesta novel·la, la primera de la sèrie que la Rowling vol dedicar a la parella que formen el detectiu privat Cormoran Strike i la seva ajudant Robin, pren com a fil conductor la mort d'una supermodel que perd la vida en caure des del balcó del pis que té al selecte barri londinenc de Mayfair. A l'hora de fer avançar la trama, l'autora deixa de banda les possibilitats de l'acció i opta per una narració expositiva emparentada tènuement amb la mecànica amb què Agatha Christie construïa les seves novel·les. Bàsicament, en Cormoran fa xerrar tothom i pren les notes físiques i mentals que li permetran resoldre'l amb l'ajuda d'unes dades quasi deus ex machina.

Aquesta exposició repetida d'uns mateixos fets en què no sempre es té la sensació que hi hagi matèria nova que justifiqui la reiteració, genera una certa sensació de déjà-vu i fa pensar que, a la novel·la, li sobren pàgines. Quant als personatges, la construcció és irregular. El protagonista creix fins a un cert punt amb una certa solidesa: va deixar la feina de policia militar en perdre una part d'una cama en una explosió. A més, ha tingut una vida sentimental tortuosa que l'afecta al cap, al cor i a la butxaca. Al seu torn, la seva ajudant –la Robin apareix com a secretària temporal però aviat s'integra en el procés detectivesc– no rep la mateixa atenció per part de l'autora, que la treballa des d'estereotips localitzables a la novel·la rosa.

Cal esmentar, també, la importància que atorga la Rowling a Londres com a escenari, tot i que no es decideix a dotar-la d'un paper més consistent.