Retrobament

De la mateixa manera que el món anglosaxó ha concedit l'estatus de llegenda al comeback d'Elvis Presley l'any 1968 o el de Johnny Cash l'any 1994, els catalans hauríem de començar a atorgar al retorn d'Adrià Puntí tota la seva dimensió històrica. Quatre mesos i mig després de l'estrena d'Incompletament Puntí a l'Auditori de Girona, el de Salt (d'un temps ençà, Puntí, a seques) va debutar divendres al Palau amb sensacions de retrobament feliç per part de tothom i, sobretot, de celebració d'una obra a la qual encara li falta un capítol important: el que es podria qualificar ja de “disc més llargament esperat” de la història recent a Catalunya, que, segons va deixar a entreveure divendres el seu autor, ja podria tenir títol: La clau de girar el taller.

Qui va assistir a un dels seus catastròfics concerts la dècada passada era normal que no les tingués totes, però el que ens havien dit els que van ser a l'octubre a Girona es va confirmar: Puntí torna a estar en la seva millor versió. Acompanyat dels músics que van participar en la seva primera gira en solitari (Lluís Costa, a la guitarra; Pere Martínez, al baix, i Dani Pujol, a la bateria, indispensables perquè la cosa no surti gaire de guió), així com d'un octet de corda sobri i ajustat, Puntí va firmar uns quants moments sublims: una obertura de concert, ell tot sol, amb peces com ara Miau, Senyor doctor i Tornavís; Jeu, amb la banda a tot gas; una delicada Ull per ull, i, ja al final, després de dues hora i mitja de xou, Sota una col, amb la qual Puntí i companyia van jugar uns minuts a ser Neil Young & Crazy Horse. Jocs de paraules marca de la casa (Tarda d'agost o Tarda de gos?), xerrameca diversa (vés a saber què sobre el dret a decidir) i quasi tantes genialitats com fa 15 anys. Puntí, en efecte, ha tornat.