Patrimoni salvat

El 22 de juliol del 1936 l'artista i escenògraf Josep Rocarol va ser molt més llest que els incontrolats que volien saquejar i incendiar el monestir de Pedralbes. Per tenir-los entretinguts mentre esperava l'arribada dels Mossos d'Esquadra, ell mateix va portar a la plaça alguns objectes de poc valor per avivar el foc. Així, amb valentia i astúcia, va aconseguir salvar el fons artístic. Rocarol, habitual d'Els Quatre Gats i amic de Picasso, va ser un personatge fonamental en la nova missió que va tenir Pedralbes durant els anys del conflicte. El conseller de Cultura, el poeta Ventura Gassol, li va encomanar l'administració del monestir, que després de ser abandonat per la comunitat de clarisses es va destinar a magatzem d'obres d'art d'arreu.

El patrimoni corria perill i el monestir de Pedralbes era un lloc segur per defensar-lo i conservar-lo. Aquesta història de gestes d'uns homes que es van lliurar en cos i ànima a la preservació de les icones culturals del país es reivindicarà, a partir de demà i fins al 8 de desembre, en una exposició al mateix monestir. Patrimoni en temps de guerra és una mostra per visitar sense presses. Llarga, no pas densa, i visualment una delícia gràcies al talent escenogràfic de l'artista Jesús Galdón, que ha traduït en atmosferes punyents el treball de recerca dels comissaris, Carme Aixalà i Jordi Ramos.

El recorregut s'obre el 1931, quan la República declara Pedralbes monument històric, i es tanca el 1941, quan la comunitat de clarisses torna al convent, marxen els dipòsits artístics –no tots es van restablir als seus legítims propietaris– i s'instaura de nou la clausura. De les 40 monges que havien fugit cames ajudeu-me, tres anys després només n'havien mort tres, i totes de malaltia. Per a elles, més o menys tornava la normalitat, però per a la història Pedralbes mai més oblidaria el paper que va tenir durant la guerra.

Ningú sap dir quantes obres va custodiar aquesta joia del gòtic català des que va ser confiscada, l'1 d'agost del 1936. “Moltíssimes”, exclama Aixalà. Els primers temps, tresors artístics de particulars i d'institucions del país, però, a mesura que avançaven les tropes franquistes, també d'altres indrets de la península. El govern espanyol acabaria confiant a Pedralbes piles i més piles d'obres mestres. L'arribada d'un lot de 543 peces de primeres firmes –Zurbarán, Velázquez, Goya...–, procedent de Madrid, va afegir més responsabilitat al monestir, i no cal dir que al seu guardià, Josep Rocarol, que tot i la duresa dels moments programava visites al Museuet –com se'l coneixia– de l'edifici, sempre, això sí, amb l'autorització de la Generalitat.

I és que la guerra no ho va paralitzar tot. Fins i tot va semblar que desencallaria algun vell i ambiciós projecte, com el del Museu d'Art Gòtic de Catalunya, que havia de tenir per seu el monestir de Pedralbes. Rocarol era el seu conservador. Es van fer reunions i es va col·locar una placa a l'entrada. Al final, tot va quedar en un somni.

Duran i Sanpere

S'imposava el malson de la guerra i sorgien noves problemàtiques. El 1938 els brutals bombardejos van advertir que el centre de la ciutat era un lloc molt perillós per al patrimoni documental. De nou, Pedralbes va ser la solució. El cenobi va ser designat seu de l'Arxiu Històric General de Catalunya. L'ànima del trasllat i de la salvaguarda va ser Agustí Duran i Sanpere, que es va mantenir ferm al seu despatx –dins la cel·la de Santes Creus del monestir, peça imprescindible en la visita de l'exposició– quan els franquistes van entrar per la Diagonal, el 26 de gener.

Tant ell com Rocarol, els dos grans homenatjats en la mostra, van patir cruels processos de depuració en la postguerra.