“Fugim però sense saber cap a on”

La globalització vol dir que les coses estan fora del nostre abast, que no les controlem i qualsevol projecte que vulguem dur a terme depèn de factors que ni coneixem. Globalització vol dir també la interdependència i té un gran impacte en la nostra vida. Ara hem vist el que ha passat a Grècia, Espanya, Itàlia amb la crisi del crèdit, i això és culpa dels capitals mòbils que els governs locals no controlen i poden marxar en qualsevol moment.

Hi ha una gran discrepància entre la grandiositat de la tasca i les eines d'acció de què disposen els governs. Aquests es troben entre l'espai dels fluxos del capital i els llocs concrets on es desenvolupa la política, que no decideix sobre ells. Les forces globalitzades –el capital, el tràfic de drogues o armes, el terrorisme...– ignoren la sobirania dels països. No tenim instruments globals d'acció dins dels governs sobirans o una cort suprema que abasti tots els països.

No es tracta de tenir un govern global, sinó un equivalent als territoris sobirans. Totes les eines que es van crear en el marc d'una independència territorial estan obsoletes perquè ara estem en un context en què tots els territoris viuen en interdependència. Per tant, s'han de crear nous mecanismes internacionals.

Són la mostra que estem experimentant amb noves maneres alternatives d'actuar. La gent ja no creu en els governs perquè els pugui treure de la situació en què estem perquè aquests estan doblement lligats de mans i peus: d'una banda amb les forces globals (el flux de capital, els inversors, etc.) i d'altra banda amb els electors que han d'atendre. Crec que sortir al carrer i ocupar els espais públics, com aquí es va fer amb la plaça Catalunya, potser servirà per aconseguir alguna cosa, però encara estem experimentant.

Fins al 2007, quan va començar la crisi, el 20% de la població mundial posseïa el 86% dels béns de tot el món, mentre que el 20% més pobre consumia l'1,3%. En l'actualitat el 20% més ric consumeix el 90% dels béns produïts i el 20% restant l'1%. Els ingressos de la classe mitjana, el pilar de les societats democràtiques, cauen en picat i assoleixen el nivell de “precariat”. La gent té por del demà, de perdre la feina per culpa de la globalització, de com podrà educar els seus fills, se sent socialment degradada i sent que el seu èxit no depèn d'ella. La gran diferència amb l'antic proletariat és que aquest era solidari i tenia força a l'hora de negociar les seves condicions de treball. Constituïen un veritable poder. Ara, els treballadors van amb molt de compte perquè si no els interessen les condicions fan les maletes i es traslladen a Bangladesh. Això significa que els treballadors també depenen del capital.

Estan en una situació molt precària i accepten condicions penoses com ara treballar per només 38 euros al mes. Aquí el problema és l'emancipació del capital del control local. El nostre objectiu és transformar la realitat però no sabem com i qui ho ha de fer. Patim una crisi d'instruments, perquè els que tenim al nostre abast han quedat obsolets. Quan era jove i vèiem que s'havia de canviar ningú es preguntava: i qui ho farà? Hem d'admetre que estem fugint però no sabem cap a on, estem en el que anomeno interregnum.

Jo mateix em sento un indignat i crec que el camí implica les solucions individuals. Seguint les tesis de Benjamin Barber, crec que l'única esperança per a la democràcia comporta redimensionar els espais i fer-los més humans, més manejables. En aquest sentit les grans ciutats ofereixen la mida ideal per viure perquè permeten combinar poder i política. Es tracta de viure en comunitat, en la qual hi ha d'haver una autèntica interdependència dels habitants i la gent pugui parlar-se cara a cara, conèixer de prop el que passa en el seu entorn proper. Només a les ciutats es poden trobar solucions locals als problemes globals.

Són els laboratoris, incubadores on el futur prendrà forma. Per exemple, en el cas del problema de la immigració, a les ciutats és més fàcil de gestionar perquè ja no són els representants abstractes dels marcians, sinó que te'ls trobes a l'escola, són els teus veïns i veus que, al capdavall, no presenten cap perill. El futur de la Humanitat implica, doncs, aprendre l'art de viure permanentment amb gent que és diferent de tu. Aleshores el problema de la seguretat, que és una necessitat fonamental, queda resolt i podem viure segurs i tranquils.

No és exclusiu i el retrobem en altres llocs d'Europa, com a la Llombardia, a Alemanya, a Crimea, al País Basc... Són intents de resoldre grans problemes amb un instrument passat de moda: la separació territorial. Això és tot el contrari del futur de la Humanitat, que comporta conviure amb les diferències.

És complex perquè és un país que es va crear amb una divisió territorial forçada, quan Rússia va regalar Crimea a Ucraïna en un context en què els dos estats formaven part de l'òrbita comunista. Aleshores et trobes amb russos i ucraïnesos que tenen problemes de comunicació perquè ni parlen la mateixa llengua. Sigui com sigui, s'ha de trobar una solució elàstica i evitar la guerra civil com va passar a Bòsnia. En tot cas, caldrà molta saviesa i mà esquerra per evitar la guerra: és un cas en què els dos bàndols tenen raó.