De l'amor i les persones

El fet d'introduir un element estrany en un hàbitat establert i descriure les reaccions que produeix la inserció no té res de nou en el món de la ficció. Amb tot, el recurs a aquest estratagema no es pot emprar com a arma llancívola contra l'australià Graeme Simsion, que aboca a les pàgines d'El projecte Rosie un entusiasme extraordinari que les fa altament valuoses.

El protagonista a què el Simsion encarrega la missió de dinamitar els fonaments de les conductes convencionals –dinamitar en el sentit pacífic de l'expressió– és el Don Tillman, un professor de genètica que pateix la síndrome d'Asperger i que viu a la seva manera sense deixar-se abatre pel pes de l'etiqueta.

Aquesta condició el situa oficialment en l'entorn de l'autisme però li permet mantenir una vida aparentment convencional que està marcada, això sí, per les peculiaritats que l'autor té l'encert d'exposar des d'un humor obert, amistós, carregat d'intencions i gens malintencionat.

La senzillesa de la trama –noi coneix noia, noi perd noia, noi retroba noia– no és, però, un obstacle per al desenvolupament de tres discursos narratius: un d'ells és evident –la crònica dels fets– i els altres dos transcorren just a sota de la superfície empesos pel corrent del que és implícit a partir del que és explícit.

El més senzill de percebre és la història d'amor que s'estableix entre el protagonista i la Rosie, un personatge peculiar que es dibuixa amb pinzellades extremament destres i ben situades en el temps narratiu en què evoluciona la ficció. Éssers estranys perquè no es mouen en la convencionalitat –a ell li resulta del tot impossible viure la vida des de la normalitat, ella ha crescut amb una mare amb caràcter que li ha amagat la identitat del seu pare–, la conjunció de les seves químiques produeix fumerades i espetecs que l'autor serveix al dente en uns plats en què no hi és absent una tendresa que emana tant del respecte com de la més que probable profunda comprensió dels mecanismes que atorguen als humans la condició de fal·libles.

Amb tot, Simsion, que ja hauria obtingut una bona novel·la si s'hagués limitat als aspectes epidèrmics de la història que proposa, assaja, d'una banda, la densitat i posa a la llum del microscopi les veritats i les mentides que hi ha en el que conforma el joc de l'amor i, de l'altra, estén sobre la coneguda tela de judici el conjunt de les convencions que fonamenten la convivència social.

Simsion sembla creure que les convencions, que existeixen, que potser són necessàries, que potser ajuden a ordenar la convivència quotidiana, són només postulats que cal tenir en compte com a referència espúria cada vegada que apareix l'oportunitat de deixar-les de banda.

El projecte Rosie aporta visió, aquesta anàlisi, a través de la sinceritat brutal amb què es veu obligat a expressar-se el protagonista: la seva dificultat d'interpretar el joc social de matisos, ombres, condescendències i sobreentesos que governen el dia a dia del seu recognoscible i universal proïsme posa en evidència la lleu hipocresia que amara el muntatge general.

La crítica, que hi és, és amable i els riures que provoca tenen molt a veure amb la sensació que l'autor descriu, amb complicitat i simpatia, els petits pecats ocults del lector.