Xavi Sabater

No va arribar a l'extrem ignominiós de la mort de Joaquim Horta –només nosaltres la vam donar–, però la desaparició de Xavier Sabater ens va servir per obrir-nos els ulls davant la realitat. Sabater va tenir la desgràcia de desaparèixer el mateix dia que Leopoldo María Panero, poeta admirable, però que també es va fer popular per la seva malaltia, pels numerets de la pel·lícula de Jaime Chávarri i per la seva estrafolària família. El Xavier, però, va ser d'un altre tarannà: va lluitar sol, va descobrir infinitat d'escriptors –alguns de tan notables com Roberto Bolaño–, va crear mil capçaleres, una escola de poesia, festivals que van omplir les barriades on els convocava, però mai es va presentar a premis, no va perdre ni un minut a la universitat, no va guanyar res, no va rebre cap subvenció a projectes personals, ni va publicar a editorials comercials. Underground? No ho sé, no cal posar-li etiquetes. Cap associació el va reclamar, ni cap polític va dir ni mitja frase. Sabater era d'una altra lliga: era un gat de carrer, com els que surten per internet als vídeos, on Gonzalo Marcuzzi Iglesias –l'autor de la foto amb què il·lustrem l'article davant del bar Lorena– va filmar els seus poemes fonètics, experimentals, la seva crítica i sàtira al sistema, a la manera de pensar, a la incomoditat de viure dins els marges de la normalitat i l'anormalitat.

Fa anys, al pròleg d'un dels seus primers llibres, Roberto Bolaño va escriure que Xavier era un sant: “Excés i buit de mites. Però sobretot ponts fets a mà per creuar a qualsevol lloc.” Els mitjans alienats del país no ho van saber veure, tot i que era més transgressor, beatnik, avantguardista i trencador que els cinc o sis Panero junts. Em sorprèn que el país es mostri tan desinhibidament independentista quan els nostres referents queden de banda constantment davant dels esdeveniments quotidians com si fóssim de segona categoria. La setmana passada, al cementiri de Collserola, només érem els familiars directes, el Gonzalo Marcuzzi i jo. Una de les germanes de Sabater ens va explicar que l'aturada multiorgànica impedia la donació dels seus òrgans, excepte de les còrnies. Això les feia contentes.

Qui mirarà amb els ulls del nostre vell mestre Xavier Sabater? Observarà la realitat que descrivia als seus poemes?