L'universitari, el docent, l'home savi

En l'última lliçó que Modest Prats i Domingo va impartir a la Facultat de Lletres, al final del curs 2000/2001, va deixar clara la seva vocació docent, implicada estretament amb la seva condició eclesiàstica. Després d'un agraïment a tots els estudiants que havia tingut al llarg de la seva dilatada carrera (més de trenta anys al servei del Col·legi Universitari, l'Estudi General i la Universitat de Girona), “per tot el que m'han ensenyat”; després de donar les gràcies als “companys professors” i en especial a Pep Nadal, coautor de la monumental Història de la llengua catalana; després de tot plegat, va citar les primeres paraules de l'Evangeli segons Joan: “In principio erat verbum.” És a dir: “Al principi, existia la paraula.” I aquesta cita li va servir per agrupar les dues línies mestres de la vida de Modest Prats: “Us dono gràcies a tots perquè, amb tantes paraules que us he dit i m'heu dit, m'heu acostat a la paraula.”

Modest Prats, les seves paraules, han estat l'essència que explica la introducció dels estudis universitaris a Girona, a final dels anys seixanta i començament dels setanta. I dic això perquè la seva figura, sàvia i coneixedora no solament de la llengua sinó de les humanitats en un sentit amplíssim, explica en bona part l'impuls que va anar agafant l'incipient presència de l'educació superior en la nostra ciutat. Modest Prats, conjuntament amb Pep Nadal, com ja he citat, van treballar en els dos volums cabdals de la història lingüística del nostre país, amb la qual cosa van definir les bases de la futura recerca, en la qual la UdG és capdavantera. Però sobretot, i de manera especial, va exercir la docència amb una passió constant, i va influir en unes quantes generacions d'estudiants que l'han tingut i el tenen com a referent intel·lectual. I moral. La sola presència d'en Modest identificava l'anhel, les aspiracions del que, finalment, havia de ser la Universitat de Girona. Ell mateix parlava així de la nit del 12 de desembre del 1991, el dia que el Parlament va aprovar-ne la creació: “Les campanes de la catedral van vogar amb aquells tocs tan solemnes i impressionants. Tot plegat era una comunió.” Una conjunció dels esforços de molta gent per aconseguir una fita cobejada amb intensitat. Després, Modest Prats va formar part del primer equip de la comissió gestora que va comandar la universitat fins a les primeres eleccions de rector. Vaig tenir la sort de poder compartir amb ell els primers passos de la nova institució. Aquell va ser el reconeixement explícit a una idea que ell va personificar com ningú: la voluntat indefugible i sòlida de poder tenir una universitat.

Aquella última classe va acabar així: “Gràcies. Fins demà o demà passat, no. Fins sempre.” Fins sempre, Modest. La UdG honora la teva memòria.