Un militant de la llengua

Modest Prats no va ser mai professor meu, però jo me'n puc considerar ben bé un deixeble. Per això puc parlar aquí de la seva cultura amplíssima, de la seva penetració, de la seva intel·ligència, és a dir, de la seva saviesa. Hi vaig coincidir a la universitat, al vell Col·legi Universitari, i quan es va recuperar la Generalitat el vaig acompanyar als serveis territorials de Cultura. Allà, després de la feina, vaig tenir ocasió de comentar amb ell molts passatges de poemes barrocs que desafiaven la comprensió del lector, i puc dir que va ser ell qui em va ensenyar a llegir-los. Vull dir, a entendre'ls. Ell va ser qui em va iniciar de veritat en la filologia.

Era un gran conversador, i s'envoltava de les persones que trobava interessants, encara que no coincidissin amb el seu pensament; per exemple, en matèria de religió. Aquest era un terreny en què podia fer valer els seus profunds coneixements, per desmuntar molts tòpics o conceptes impropis, i per mostrar-se flexible en tot allò que no era substancial. Hàbil polemista, enlluernava amb l'agudesa de les seves observacions, amb les paradoxes que falcava tant en una conversa intranscendent com en una explicació acadèmica. Tenia una gran facilitat per centrar l'atenció i per imposar-se als seus interlocutors amb una manifestació d'enginy o una anècdota. El seu sentit de l'humor i el seu riure no se m'esborraran mai del record.

Amb ell i August Rafanell vam compartir uns anys de militància a favor de la llengua catalana. Això de militància s'ha d'entendre com la participació en una polèmica –sovint distorsionada– sobre la vitalitat de la llengua catalana i la necessitat de garantir-ne un futur sostenible. En diversos articles i en un llibre titulat El futur de la llengua catalana vam exposar una sèrie d'idees que van ser combatudes, per sorpresa nostra, per moltes persones que consideràvem uns aliats i no pas uns adversaris. Es va criticar el llibre, sovint sense llegir-lo, reduint-lo a la idea que volíem veure el got mig buit per pur derrotisme, o pel gust irresponsable de portar la contrària. I no: plantejàvem que el coneixement d'una llengua no en garantia l'ús, que en una situació de bilingüisme oficial o de plurilingüisme els usos lingüístics estan en un equilibri inestable i que sense una protecció eficaç, sense una discriminació positiva a favor del català, la llengua estava condemnada a desaparèixer. Ara tot això queda bastant lluny: els que diuen que el català està perfectament segur són els que el voldrien arraconar o residualitzar, i la majoria de la gent s'ha adonat que l'Estat que de moment tenim, que és l'espanyol, no juga a favor nostre, sinó en contra. En el tema de la llengua especialment.

Als qui vam escriure aquell llibre ens agradaria haver contribuït a aquest canvi de percepció. Em queda la recança de pensar que, si en Modest hagués estat conscient en els darrers anys, s'hauria alegrat molt de veure que algunes de les idees que ell sempre havia defensat en minoria són ara tan àmpliament compartides.