L'art que va perdre la guerra

Atracat al port de Nàpols, el iot de luxe Santa Maria del Mare s'exhibeix amb prepotència sense insinuar res de la fosca història que amaga. Fa 75 anys, sense el glamur amb què centelleja avui acabada de restaurar, aquesta embarcació va transportar a Mèxic un carregament d'objectes i obres d'art que els màxims mandataris del govern de la República van utilitzar per a fins econòmics i polítics.

Un fons, de particulars però també públic, que va ser primer destruït i després venut sense compassió, la taca negra en l'aventura per al salvament del patrimoni artístic espanyol en temps de guerra que van protagonitzar de manera abnegada autèntics herois, però també alguns traïdors i bastants inconscients. És l'altra cara, la més desagradable, de la salvaguarda de les col·leccions públiques més representatives i conegudes, les del Prado i les dels museus d'art catalans.

Sobre el cas del Vita, el nom que tenia el vaixell quan va fer aquest viatge cap al no-res, ha planat sempre un estrany silenci que encara avui pocs gosen trencar. Un estudi de dos historiadors catalans desvela ara com, per què i en quines condicions una part de les col·leccions artístiques del país no van rebre cap mena de consideració. El tesoro del Vita. La protección y el expolio del patrimonio histórico-arqueológico durante la Guerra Civil, de Francisco Gracia Alonso i Glòria Munilla, il·lumina per primera vegada una història que mai, ni durant el franquisme, ni en la Transició, ni inclús en plena democràcia, s'ha investigat en tota la seva dramàtica dimensió.

Gracia, professor de la Universitat de Barcelona, i Munilla, professora de la Universitat Oberta de Catalunya, aporten un munt de documentació inèdita que demostra que els líders de la República, amb Juan Negrín i Francisco Méndez Aspe com a ideòlegs, van planificar molt abans que s'acostés el final de la guerra una operació que tenia “la clara intenció de requisar i transformar en diners una part del llegat patrimonial comú. Van ser plenament conscients que les seves decisions ocasionaven una pèrdua irreparable al patrimoni cultural espanyol, però mai van mostrar ni tan sols remordiments”.

L'absència d'inventaris exhaustius ha impregnat sempre de misteri els béns embarcats. Però n'hi ha molts de perfectament identificats, com ara algunes peces del tresor de la catedral de Tortosa, així com els dipòsits monetaris de la Generalitat de Catalunya, que Lluís Companys i Josep Tarradellas van lliurar a la frontera, “sota coaccions”, amb la promesa que tard o d'hora els recuperarien. “Negrín els va enganyar. I va ser la causa de la ruïna financera de la Generalitat”, indica Gracia. Quant als béns desapareguts de la catedral de Tortosa, que Negrín i els seus es van endur a Mèxic d'esquena a la Generalitat, fa pocs anys dos turistes van assegurar haver vist alguns objectes exposats al museu Metropolitan de Nova York. “Mai ningú ha mogut un dit per reclamar-los”, lamenta Gracia.

En el carregament del Vita també hi figuraven col·leccions numismàtiques del Museo Arqueológico Nacional de Madrid. “Va ser un espoli en tota regla”, emfasitza Gracia. Al vaixell, hi van pujar “les monedes de més valor econòmic i es van excloure les encunyades en un metall no preciós”, perquè l'objectiu prioritari era convertir-ho tot en lingots d'or i de plata. “El més absurd de tot plegat és que amb aquell patrimoni destruït van obtenir molts menys diners dels que els haurien ofert si haguessin venut les peces per separat”, indiquen els autors.

El llibre no pot obviar els sonats enfrontaments entre les dues grans figures republicanes a l'exili, Negrín i Indalecio Prieto, perquè el Vita va ser, de fet, una de les principals causes de la seva enemistat. Prieto és qui va obtenir el control del tresor del vaixell i el que es va encarregar de gestionar els subsidis dels centenars de milers d'exiliats que va provocar la derrota de la Guerra Civil. Una gestió que l'estudi de Gracia i Munilla prova que va ser “opaca i classista”. “Els grans beneficiaris van ser el nucli dur dels responsables de la JARE [la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles], polítics i familiars de figures preeminents de l'estructura republicana. Molts exiliats sense padrins que van demanar ajudes bàsiques no van rebre absolutament res”. I no precisament per escassetat de fons. Els diners que s'havien obtingut amb l'art del Vita no es van esgotar del tot fins a la Transició; l'última part es va destinar a finançar la campanya electoral del 1977 del PSOE Històric.

El govern mexicà, presidit per Lázaro Cárdenas, també hi va sortir guanyant. La fràgil situació de l'economia mexicana va afavorir tot de pactes obscurs amb Prieto. La imatge entranyable que sempre s'ha tingut del país americà per la bona acollida als exiliats queda força esquitxada d'interessos econòmics en la publicació. Una història complexa. I un llibre polèmic que algunes editorials de renom –una de Barcelona i una de Madrid– no han volgut publicar. “Per por”, diuen els seus autors. La Universitat de Barcelona sí que ha tingut valentia, i cap prejudici.

Avui el Vita reposa al port de Nàpols reconvertit en iot d'alt nivell. El seu passat queda lluny. Un passat vinculat a la Guerra Civil espanyola i a altres conflictes, com ara la Segona Guerra Mundial i la primera guerra araboisraeliana. També té una història amb els supervivents dels camps nazis, als quals va transportar de França a Palestina. Avui el Vita es diu Santa Maria del Mare i està a la venda per una milionada.