clàssica
valèria gaillard
OBC, 70 anys
Tres músics que van tocar en el primer concert de l'orquestra, el 31 de març del 1944, recorden la data
La música ajuda a allargar la vida perquè aporta felicitat
“No sé si la música allarga la vida, però hi deu ajudar perquè et dóna molta felicitat.” Als seus 91 anys, l'arpista Maria Lluïda Sànchez somriu, contenta de retrobar antics companys de feina, ahir a L'Auditori, en una cita amb la premsa per parlar d'aquells inicis de l'OBC. Amb en Josep Poch, contrabaixista, van agafats del bracet i es van llançant floretes mútuament. “És la millor arpista del món!” L'amistat ve de lluny i hi ha moltes coses per comentar. Als seus 100 anys acabats de fer, Poch està convençut que la música dóna moltes satisfaccions, la qual cosa ajuda a viure més anys. No ho desmenteix pas el mestre Adrià Sardó, director i violinista de 98 anys. Tots tres, doncs, van integrar la primera plantilla de l'OBC, creada per Eduard Toldrà, un director que tots recorden amb molt d'amor i tendresa. “Era excepcional, una gran persona tant a nivell humà com musical, i tractava molt bé a tothom, de manera que vam encarar el projecte amb molta il·lusió”, recorda Sànchez. “Els 18 anys amb el mestre Toldrà van suposar l'època d'or de l'orquestra”, afegeix Poch. “El dia del primer concert, amb el Palau ple, era impressionant sentir que integràvem una orquestra com Déu mana, i dirigida per un dels millors directors d'orquestra del món.” Adrià Sardó va tenir, a més, la sort de ser alumne del mateix Toldrà, qui li va ensenyar a tocar el violí: “Era extraordinari, una persona especial, i va fer molt bona labor al capdavant de l'orquestra.”
Els tres amics van començar de ben jovenets a estudiar música i tots van passar per l'aleshores Escola Municipal de Música del carrer Bruch. En el cas de Maria Lluïsa Sànchez, a més, venia d'una família d'arpistes. La seva tia àvia era professora d'arpa a l'escola i va marcar la seva carrera musical. “‘Si neix una nena tocarà l'arpa', es veu que va dir als meus pares quan m'esperaven, i així va ser; als 9 anys em matriculaven a l'escola de música, i als 11 vaig començar a tocar l'arpa. De seguida vaig veure que era un món, el de la música, que m'enlluernava i volia captar.” Només cal dir que la seva filla gran també toca l'arpa i és professora al Conservatori, a banda de segona arpa a l'OBC, i la néta ja està enrolada a l'Esmuc, també estudiant d'arpa.
Nat a Martorell, el mestre Poch va tenir molt clar, de ben petit, que es volia dedicar a la música. El seu pare li ho va respectar (cosa gens evident a l'època) i el va matricular, això sí, a l'Escola Municipal de Música de Barcelona. «Recordo que em van fer una sèrie de proves que vaig passar sense problemes perquè a Martorell ja havia tingut un molt bon mestre que era violinista. En principi
volia ser pianista i havia aconseguit una feina per tocar al cine Millàs, Cal Xato, com li dèiem. Aleshores les pel·lícules eren mudes i calia acompanyament de piano. Vaig començar tocant una hora seguida i el primer cop vaig acabar mòlt. Tenia 14 anys! Em van pagar dues pessetes.» Finalment, va aprendre a tocar el contrabaix perquè hi havia més possibilitats laborals, i així va ser com, després de tocar per aquí i per allà, va ingressar a l'OBC amb 30 anys.
En el cas d'Adrià Sardó, originari de Calonge, també va ser amor a primera vista amb el violí. De fet, el seu entorn familiar no era especialment melòman, però va aparèixer per la casa un violí petit i s'hi va posar. L'hi va ensenyar a tocar un músic que tocava la tenora. Com Poch, Sardó va fer les maletes i cap a Barcelona, a inscriure's a l'Escola Municipal. «Primer vaig tenir el mestre Costa i després en Toldrà. Recordo que estudiava molt i amb molta il·lusió. Per fi vaig acabar la carrera i vaig fer oposicions per guanyar una plaça de violí a lac'abada de crear Orquestra Municipal de Barcelona.»
El vincle amb l'OBC continua viu i els tres músics miraven amb enyor, però amb llum als ulls, l'assaig ahir de l'OBC de la Simfonia del Mil de Mahler, un concert que servirà aquest cap de setmana per festejar els 70 anys del conjunt. El mestre Sardó, que també va desenvolupar una carrera de director d'orquestra i és autor del llibre El gest en la direcció d'orquestra (Clivis, 2003), assisteix regularment a tota la temporada de l'OBC els
diumenges al matí. Encara toca el violí, el piano i compon. Poch també dedica unes quantes hores diàries a tocar el piano, i es fa uns banys als dits amb unes pólvores que l'ajuden a mantenir l'agilitat de les articulacions. Pel que fa a la Maria Lluïsa Sànchez, tot i estar afectada d'artrosi, també segueix enganxada a l'arpa: “Toco, però ja no toco, ja no m'ho passo tan bé com abans, però vaig practicant per no perdre del tot el moviment de la mà.”
L'OBC es va fundar l'any 1944 sota la direcció d'Eduard Toldrà. Com a antecedents hi havia, abans de la guerra, l'Orquestra Simfònica de Barcelona, fundada per Joan Lamote de Grignon el 1910 i que va funcionar fins als anys vint, i després l'Orquestra Pau Casals (1920-37), molts dels músics de la qual van integrar l'OBC. Al llarg de la seva història l'han dirigit Rafael Ferrer (1962-1967), Antoni Ros Marbà (1967-1978, 1981-1986), Salvador Mas (1978-1981), Franz-Paul Decker (1986-1991), García Navarro (1991-1993), Lawrence Foster (1996-2002), Ernest Martínez Izquierdo (2002-2006) i Eiji Oue (2006-2010). L'actual titular és Pablo González, que serà rellevat per Kazushi Ono el setembre del 2015.