Josep Tapiró, el pintor orientalista més genuí

La tardor del 1913, el pintor Josep Tapiró moria a Tànger, als 77 anys, d'una insuficiència respiratòria que el va amargar mitja vida. “Espera, Fortuny, que vinc!”, va bramar en el seu llit de mort, fantasiejant el retrobament amb la seva primera llum artística i el seu amic de l'ànima. L'endemà, tots els diaris de la ciutat anaven plens de necrològiques que maleïen la desaparició del que havia estat el pintor més estimat dels tangerins. L'únic amb qui s'havien deslliurat de la seva dèria iconoclasta per posar en uns retrats que nuaven el seu esperit atàvic i ancestral. A tots els altres pintors europeus que deliraven amb el seu exotisme, els apedregaven. Però Tapiró era un dels seus.

Tapiró va ser un dels orientalistes més valorats de la seva època, un dels artistes catalans de tots els temps amb més prestigi internacional, sobretot en el món anglosaxó, on totes les primaveres sorprenia amb la seva nova producció d'aquarel·les, sempre reduïda i exquisida, de no més de mitja dotzena de peces que fascinaven els clients de les galeries d'art londinenques, prínceps de Gal·les inclosos. Però els capricis perversos del pas del temps li van jugar una mala passada a partir de la seva mort. Una immensa llosa de silenci i d'ignorància l'ha mantingut durant tot un segle als marges de les vies per on circulen els protagonistes i els secundaris, i a vegades fins i tot els mediocres, de la història de l'art. En el relat de l'art català ha estat sempre del tot absent.

“Va passar d'un extrem a l'altre, de l'èxit a l'oblit. Estava totalment desaparegut”, exclama Pepe Serra, el director del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), la institució que, per fi, i més fidel que mai a la seva missió, s'ha decidit a rehabilitar-lo en una meravellosa exposició de 25 obres, una selecció molt exigent perquè ha prioritzat les seves obres mestres i el seu gran període creatiu, el de Tànger, on va viure gairebé quatre dècades. S'hi va instal·lar el 1877, pocs anys després que morís Fortuny i un cop va haver ajudat la seva vídua a ordenar el seu llegat. Sempre era allà, a la porta d'Àfrica, però mai va marxar del tot de la seva terra. Els estius, els passava amb la seva família a Reus, on va néixer el 1836.

Josep Tapiró, pintor de Tànger (s'obrirà al públic demà i serà l'exposició de l'estiu del museu, fins al 14 de setembre) és la millor manera de celebrar el centenari de l'artista. Mai, ni tan sols en vida seva, s'havien reunit en un mateix espai tantes peces. Aquesta temporada també ha rebut un tribut similar a Reus amb una altra exposició, de caràcter retrospectiu, que, entre d'altres, ha desvelat l'etapa romana que va compartir durant 15 anys amb Fortuny, la seva bona estrella però, alhora, un cos estrany que li ha fet massa ombra. Perquè, si bé el Tapiró principiant fortunyejava en excés, en la seva maduresa, al seu refugi de Tànger, va apartant-se'n fins a erigir una obra del tot personal.

“Tapiró no va aplicar els clixés orientalistes. Va ser el més genuí i el més rigorós de tots. Delacroix i Fortuny ens donen una visió epidèrmica, gairebé turística. En canvi, ell pinta la realitat que l'envolta tal com és. La gent dels seus quadres té noms i cog-noms, formava part del seu entorn quotidià. Tapiró estava totalment integrat en la societat musulmana”, remarca el comissari, Jordi À. Carbonell, l'artífex de tot el projecte de rescat de la vida i de l'obra d'un pintor que només va exposar una vegada al seu país, el 1907, al Cercle de Lectura de Reus. És clar que el van sol·licitar a Barcelona, i també a Madrid, on va arribar a figurar en algunes exposicions col·lectives, però el seu món comercial estava molt lluny de la Península.

Carbonell ha dedicat 15 llargs anys a completar un trencaclosques complicadíssim, amb una pila de peces amagades en arxius i en col·leccions, públiques i privades, d'arreu. No ha estat fàcil, no, reconstruir el trajecte personal i professional de Tapiró, però la recompensa és ara l'exposició, i més i tot la monografia que la sobreviurà, la primera que es publica de l'artista. El procés de recerca continua obert, però fins ara Carbonell ja ha catalogat 400 obres de Tapiró, la gran majoria aquarel·les, la tècnica que dominava com un mag, i amb personalitat pròpia, ja que l'aliava amb el guaix per assolir uns efectes de llum espectaculars.

Al MNAC s'ha congregat “el bo i millor” de Tapiró, no es cansa de dir Carbonell. Obres de procedències ben diverses. De particulars francesos a museus de Qatar –les elits àrabs senten autèntica devoció per les seves obres. Del Prado i del MNAC. Molta cosa ha vingut dels Estats Units. Però també de força col·leccionistes de Reus, que en temps recents han remogut cel i terra per adquirir tresors pictòrics del seu artista. A preus importants. “Tot i ser un artista oblidat, el mercat de l'art sempre li ha concedit bons nivells de cotització”, matisa Carbonell.

Tapiró obre una nova era d'exposicions al museu d'art català de capçalera que seran més sensibles amb alguns –dels molts que hi ha– artistes del país que, tot i la seva vàlua, han quedat marginats en el cànon. El pròxim que es reivindicarà serà Carles Casagemas, el gran amic de Picasso, i el que podria haver estat el gran artista català del segle XX si no s'hagués suïcidat als 20 anys. La cita, a l'octubre.