Museus: sort dels turistes

Només un de cada deu visitants de la Fundació Miró és català. Al Museu Picasso no arriben a dos. I al Macba i a la Pedrera estan lluny de ser-ne tres. El públic local és desmesuradament minoritari als principals museus de Barcelona, i no cal dir que al centre més visitat de Catalunya, el Teatre Museu Dalí de Figueres, que registra uns percentatges calcats als de la Fundació Miró: un 89% dels seus usuaris són estrangers, i un trist 11%, gent del país.

En cap dels museus amb més poder de convocatòria domina cap altre patró. Fins i tot al MNAC el públic turista és superior, això sí, per una ínfima diferència, ja que arriba al 51%. És clar que, fa només quatre anys, la desproporció era força més radical. Llavors, el visitant català del museu del Palau Nacional representava el 36%.

El cas del MNAC és una excepció. Els museus barcelonins reben cada vegada més forans, i amb entusiasme, perquè aquest creixement beneficia clarament les seves fràgils finances. Té la seva lògica: el turista sempre gasta més que l'usuari local. Més enllà de la caixa, aquesta situació constata el dramàtic grau d'incidència social dels museus en el seu context. Tota una paradoxa perquè els catalans, quan viatgen pel món, són grans consumidors de la cultura museística.

Cada museu és un món amb les seves necessitats i sensibilitats. Però la majoria veu amb preocupació la realitat, fins al límit que des de fa uns anys l'estan afrontant. Sense menystenir les accions per atreure els turistes, s'esforcen cada vegada més a concebre programacions especials, un gruix important de caràcter familiar o atractives per als infants i els escolars, i a fixar polítiques de preus raonables pensades per als ciutadans. Un conjunt d'estratègies que assoleixen col·lapses espectaculars en les nits blanques i en algunes jornades de portes obertes i que marquen el camí a seguir perquè tot l'any els catalans tinguin ganes d'entrar als seus museus.

Al Macba, on els estrangers suposen fins al 74% del públic, enguany mateix esperen rebaixar el percentatge fins al 60% i, per tant, guanyar usuaris de casa amb l'ajuda d'una àmplia oferta d'activitats que comença aquesta primavera. A més, a partir d'ara, una única entrada servirà per entrar al museu tantes vegades com es vulgui durant un mes.

Les expectatives optimistes del museu de la plaça dels Àngels contrasten amb la versió de molts altres centres que admeten que no és tan fàcil trencar aquest desequilibri i que les iniciatives que s'han engegat els darrers temps estan donant resultats però a poc a poc. Així ho nota la Pedrera, on la presència de turistes és històricament massiva i, des de fa tres anys, programa amb més empeny propostes alternatives per catalanitzar els registres d'usuaris. Aquest mes, ha estrenat una acció adreçada exclusivament al públic local: una visita guiada en català, els dissabtes al migdia, amb un preu per sota de la tarifa turística (12 euros) i que descobreix un munt de racons i de detalls amagats que no estan a l'abast de tothom que accedeix a l'edifici de Gaudí.

Una aposta, elemental si es vol, però amb missatge per esmicolar la percepció, no sempre certa, que tenen moltes persones: les cues de turistes són un estrès insuportable per gaudir dels museus. Al Museu Picasso saben millor que ningú que aquesta imatge, que no es compleix ni tots els dies ni a totes hores, fa que es facin enrere molts potencials visitants de casa. El museu del carrer Montcada ve d'uns temps, no llunyans, que el públic català no aconseguia sobrepassar ni el 5%. L'arribada de Pepe Serra a la direcció, el 2006, va trastocar una manera de fer anacrònica i radicalment centrada en els turistes. El seu nou model de museu amb més matisos i més obert a la ciutadania es va traduir en un augment significatiu de visitants de l'entorn. Així i tot, un 81% del públic continuen sent turistes.

L'actual director del Picasso, Bernardo Laniado-Romero, ha mantingut part del llegat de Serra i té la seva mateixa obsessió per dinamitzar la presentació de la col·lecció permanent, que canvia fins a tres vegades l'any. Perquè, activitats i mostres temporals a part, el més difícil és arrossegar els visitants locals a les col·leccions estables, sigui quin sigui el museu.

El Picasso ha ampliat l'horari d'obertura dels dijous fins a dos quarts de deu de la nit per facilitar la visita del públic més pròxim. A la Fundació Miró, els dijous també hi ha aquest horari, i no des de fa quatre dies, sinó des que es va crear. Com a novetat des del mes passat, els dijous a partir de les sis de la tarda hi ha l'avantatge d'un 2x1. La Miró té un passi anual de 12 euros, un euro més que l'entrada general, a priori perfecte per fidelitzar el públic. L'any passat, en va vendre 1.150. Una xifra ridícula per a un museu que cada any rep prop d'un milió de visitants.

Per al tinent d'alcalde de Cultura de Barcelona, Jaume Ciurana, el problema no és, per suposat, que els museus rebin allaus de turistes, sinó que molts catalans no s'animin a visitar-los i a revisitar-los. “El boom turístic, però, no ha anat acompanyat de cap descens de públic local”, precisa Ciurana, que confia en el futur perquè els equipaments han agafat la bona direcció per corregir els desajusts. “Els museus no es fan per als turistes, les polítiques culturals són per als ciutadans. Tothom és benvingut als nostres museus, evidentment, però la prioritat és que la gent d'aquí els aprofiti i els valori com una inversió en coneixement”, emfasitza.

Ciurana creu que, en general, es té un concepte equivocat, i sobretot desfasat, dels museus: “Encara preval la idea de lloc estàtic i tancat, per a només entesos. I no és així: són espais vius on passen moltes coses i per a molts tipus de persones. L'oferta és immensa. Visitar un museu obre la porta a experiències diverses.” Més enllà de la contemplació de l'art, els museus conjuguen música, cinema, teatre, dansa, i molt més. Són espais per aprendre, i també per passar-ho bé.

Transcendeix aquesta nova realitat? Santos M. Mateos, professor de la Universitat de Vic, expert en museus i patrimoni cultural, opina que hi ha una greu manca de comunicació: “Més enllà de difondre el dia a dia, no es fan campanyes institucionals. I així és difícil fer entendre a la gent que els museus han canviat.” Posa com a bon exemple la campanya que acaba d'activar la Fundació Miró, amb el nom 7.000 metres quadrats de temps, un conjunt de vuit volums corporis inspirats en les formes arquitectòniques de l'edifici de Sert que s'han repartit per l'espai públic de la ciutat.

Rosa M. Malet, directora de la Fundació Miró, entén que, malgrat tota la feina feta, segurament els museus “han d'esprémer més la imaginació”: “La nostra obligació és arribar a un públic com més ampli millor.” “Tots els públics són compatibles”, diu, i és una màxima que comparteix tothom del sector, que defuig la temptació de demonitzar els turistes. Bartomeu Marí, del Macba, assumeix que els museus d'art contemporani hauran de tenir encara més paciència. “Per a diverses generacions de ciutadans, no són institucions a les quals estiguin gens habituats. Hi ha museus més implantats en la societat”.

Pepe Serra, que el 2012 va deixar el Picasso per regenerar el projecte del MNAC, fa temps que predica el discurs de la multifuncionalitat dels museus. Sovint, ha rebut sonades crítiques i, fins i tot, burles per part dels pensaments més ortodoxos. “El museu serà social o no serà”, exclama. “Hem de fer les coses d'una manera diferent i, sobretot, hem d'entendre que el que la gent vol és participar. Aquí tothom ha de venir-hi a fer el que vulgui, sense caure en la banalitat. La gent ja no vol anar als museus a veure quin rotllo li claven. No vénen? Doncs és culpa nostra. De nosaltres depèn establir vincles amb el nostre entorn. No estic plantejant cap bajanada: si tots els catalans visitessin un cop l'any el MNAC tindríem 5 milions de visitants més.”

Precisament, una de les seves estratègies de més recent implantació és el programa El museu és teu, que impulsa acords amb associacions i entitats de tot el territori. I no anirà en detriment de les futures accions que emprendrà el MNAC per augmentar el públic turista. Per estrany que sembli, és un dels pocs museus que encara ara no han explorat a fons aquest terreny tan i tan llaminer.