cultura

El pes dels petits objectes

Care Santos descriu tres segles a través d'una porcellana a ‘Desig de xocolata'

“La gent creu en cases encantades, però es veu que les presències s'estimen més viure en objectes petits, gairebé insignificants”, diu la Sara, l'última propietària d'aquesta xocolatera de porcellana que va passant de mà en mà, des del segle XVIII fins al present, a Desig de xocolata (Planeta), la novel·la amb què Care Santos va guanyar el Ramon Llull. Aquesta peça luxosa fabricada als obradors de Sévres de Madame Pompadour i que amb el pas del temps s'escantona i extravia la tapa serveix a Care Santos (Mataró, 1970) per relligar les històries que componen un fris de ressonàncies teatrals i fins i tot operístiques. Així, la primera part, ambientada en el present, tindria funcions de tragèdia; la segona, que recrea la història de la família Ametller i en particular, la de l'esposa díscola que va fugir amb un tenor, seria la tragicomèdia, i la tercera, que retrocedeix fins a la cort de Lluís XIV per narrar l'origen de la xocolatera, encarregada per una filla del rei, tindria ressonàncies de les comèdies de Beaumarchais. Qui ho vulgui, doncs, podrà llegir Desig de xocolata com una novel·la de rerefons històric armada sobre la peripècia d'un objecte que, al mateix temps, serveix per reivindicar la tradició xocolatera com a reflex d'una transformació del gust i de la mateixa vida. Però a l'escriptora li ha interessat explorar una altra cosa: la profunditat dels personatges, per damunt de tot, el pes de la fatiga, el tedi o la culpa.

“El títol és enganyós perquè pot presentar-la com una novel·la més ensucrada i femenina del que en realitat és”, explica Care Santos, que afirma, al contrari, el seu gust per les trames complexes i els temes difícils. “Jo, d'ensucrada, no en tinc res. Escric sense cap concessió. De fet, una de les coses que més temo és que em facin descriure de què tracten els meus llibres: no són fàcils d'explicar.”

La xocolatera mateixa és més que un objecte: un símbol a través del qual es representa una visió del món. “Tinc un amic que viu de parar trampes als fantasmes a cases encantades”, confessa l'autora. Gràcies a ell, sap que els espectres tenen debilitat per les ampolles, les cafeteres o els tinters, “sobretot els tinters”. És un cas extrem, però s'adiu amb la importància que cobren els objectes quotidians en les nostres vides, una influència que a Care Santos l'atrau especialment. L'escriptora, batejada com Macarena per desig del seu pare, originari de Sevilla, encara que a casa sempre l'han coneguda pel diminutiu Care, rebutja l'adscripció a la categoria d'autora comercial (“mai no he rebaixat propòsits pensant que el lector és beneit”), i compara el procés de construcció de la novel·la amb la gastronomia: “No es poden servir les coses crues, sinó que s'han d'elaborar, amb una bona matèria primera, una cocció justa i un emplatat atractiu.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia