Les mil i una nits de Platja d'Aro
‘Nit d'Aro' · El llibre guanyador del primer premi Jordi Comas de recerca local, convocat per la biblioteca i l'Ajuntament de Castell-Platja d'Aro, repassa 60 anys de discoteques al municipi el llibre · L'autor de l'obra és Xavier Castillón, periodista d'El Punt Avui
-
Peret a Paladium, el 1972. Al fons de la imatge es veu el fotògraf Pablito FONS L'INDÉPENDANT (INSPAI, DIPUTACIÓ DE GIRONA). -
La festa del cinquè aniversari de Malibu, el 1985 MALIBU. -
Amiel Cartwright a Maddox, el 1969 FONS NARCÍS SANS PRAT / CRDI. -
Una foto històrica de Pachà PLATJA D'ARO VIVA. -
La piscina de Tiffany's, el 1981 FONS PABLITO / INSPAI. -
Els protagonistes, a la presentació del llibre: en primer terme, Kiko Riera, Tito Planas i Ángel Pérez. Al darrere, Stanley Bouana, Jean-Pierre Grätzer, Adrià Mansanet (Malibu) i Ludwig Huisgen. XAVIER CASTILLÓN.
Nit d'Aro s'obre amb una cita cinèfila de sèrie B: “Aquesta sensació explosiva que sento quan sóc a la discoteca és només pel ball. L'únic que voldria és arribar a sentir el mateix en qualsevol altre lloc, tota la meva vida.” Ho diu Tony Manero, l'immortal personatge interpretat per John Travolta, a Saturday night fever (1977), una gran pel·lícula injustament infravalorada, com ho és tot sovint l'anomenada música disco i les discoteques en general. I, en canvi, aquests locals han estat fonamentals per a la consolidació de Platja d'Aro com una destinació turística coneguda arreu del món. Des dels anys seixanta del segle XX, discoteques com ara Tiffany's, Flamingo, Paladium, Maddox, Pacha, BB, Marius, Kamel, Caroll's i Malibu –l'autèntic top ten, les clàssiques incontestables– s'han convertit en referents transgeneracionals, ja que alguns d'aquests locals han superat els trenta anys de vida noctàmbula. D'algunes, ja només en queda un solar o unes ruïnes d'aspecte gairebé arqueològic. D'altres han canviat de nom i de titularitat diverses vegades. Ara, l'edifici que ocupava la pionera Tiffany's l'ocupa Loft, i l'edifici piramidal concebut per l'arquitecte milanès Vincenzo Carmenati per a una discoteca que va tenir la denominació efímera de New Tiffany's –va provocar una autèntica batalla legal amb els propietaris del Tiffany's original–, i que va ser més coneguda com a Kamel i Atyco, ara ja fa uns anys que es diu Paladium. El Paladium actual també ha estat batejat així sense el vistiplau dels impulsors del primer Paladium, creat al voltant de l'antiga masia de Casa Vella, convertida ja a finals dels anys cinquanta pel gironí Josep Tarrés en un actiu centre cultural estiuenc.
Històries de somnis i ambició
De totes aquestes històries de somnis i ambició, en un escenari de nits sense fi, parla Nit d'Aro (Seixanta anys de discoteques i sales de festa a Platja d'Aro), de Xavier Castillón, periodista de cultura i espectacles d'El Punt Avui. Nit d'Aro és el llibre resultant del projecte que, a finals del 2012, va guanyar el primer premi de recerca local de Castell-Platja d'Aro, dedicat a la memòria de l'empresari Jordi Comas. El llibre vol fixar la memòria vaporosa del món de la nit a Platja d'Aro, des dels anys cinquanta fins a l'actualitat, a través de testimonis directes.
Els protagonistes principals del llibre formen una espècie d'onze futbolístic força singular: hi ha quatre propietaris històrics de discoteques, tres discjòqueis, tres cantants negres que ja formen part de la mitologia local –Els nostres soulmen és el títol d'aquest apartat– i l'arquitecte Carmenati, l'home que, pràcticament sense models previs, va crear també les formes rodones de Maddox –i el seu memorable logotip–, perquè hi juguessin lliurement les llums psicodèliques en el temple hedonista que va dirigir Oriol Regàs.
Pel que fa als empresaris, batejats genèricament com “els homes que ho van fer possible”, hi trobem l'alemany Ludwig Huisgen –que va agafar el relleu dels suïssos que van fundar Tiffany's el 1965–, Raito Ganzoni i Werner Straub. El pied-noir d'origen algerià Stanley Bouana, que després de fer carrera com a ballarí a París –on va ballar amb Brigitte Bardot a la pel·lícula La vérité–, va arribar a Platja d'Aro gairebé per casualitat i va dirigir Paladium del 1966 al 2001, a més de ser també l'impulsor de Carolls'. El gironí Kiko Riera, un enginyer en electroacústica que, després d'haver muntat discoteques en diversos països, es va associar amb Ricardo Urgell per inaugurar el Pacha de Platja d'Aro, un dels més importants de la cadena nascuda a Sitges i consolidada a Eivissa. I el també suís Urs Ammon, format a Tiffany's –va dirigir el de Munic, quan la cadena nascuda a Platja d'Aro es va internacionalitzar–, va obrir el 1980 la seva pròpia discoteca, Malibu, que actualment és l'única de les clàssiques que continua oberta i que, després de més de tres dècades en actiu, acaba d'obrir recentment amb una nova imatge concebuda pel dissenyador d'interiors Lázaro Rosa-Violán. “A veure si recuperem el glamur de Platja d'Aro”, deia fa pocs dies l'incombustible Urs després d'una multitudinària festa d'inauguració.
A Nit d'Aro, hi apareix també el testimoni d'altres emprenedors del sector com ara l'històric Felipe Ravell Escayola, que a finals dels anys cinquanta va convertir Flamingo en “una de les principals portes d'entrada de les últimes novetats musicals a Platja d'Aro”, fins a joves empresaris actuals com ara Òscar Carrera (Loft) i Pere Esteva (Freàtic, Zsa Zsa), hereus d'aquells pioners que van arribar des de diverses parts del món per construir gairebé des de zero una localitat turística que volia ser tan activa de dia com de nit, amb les millors atraccions internacionals.
Discjòqueis: els reis de la pista
Una part important del llibre està dedicada a la música, començant pels discjòqueis: entre els centenars que han animat les nits de Platja d'Aro, destaquen mestres de l'ofici com ara Alberto Foret i el suís Jean-Pierre Grätzer (Tiffany's), de qui es diu que va perfeccionar la tècnica de mesclar els discos perquè no sabia ni una paraula de català ni castellà i no podia fer els comentaris entre disc i disc que llavors eren habituals en els discjòqueis autòctons. A Nit d'Aro donen el seu testimoni altres discjòqueis de llarga trajectòria com ara Ángel Pérez (Maddox) i el barceloní Tito Planas, que durant 33 anys d'ofici ha passat per totes les grans discoteques de Platja d'Aro i continua en actiu. També hi té una presència destacada l'enyorat Josep Maria Dexens (1940-2001), amb un llarg currículum que inclou Maddox, Pacha i els Tiffany's, no només el de Platja d'Aro, sinó també els que es van obrir a Torremolinos, Tel-Aviv, Montpeller, etc.
Els soulmen abans esmentats són els nord-americans Eddie Lee Mattison i Ossie Layne i un cantant i pintor originari de les Bahames i anomenat Amiel Cartwright, que fins i tot va obrir una galeria d'art a Platja d'Aro i actualment viu a Estocolm. Cap dels tres ha passat a la història de la música, però eren bons professionals, com constaten per exemple els discos que Mattison i Layne van gravar en directe a Maddox.
Un dels capítols més amplis de Nit d'Aro és el titulat 54 artistes que van actuar a Platja d'Aro (i quatre que no van arribar a fer-ho). Julio Iglesias, Joan Manuel Serrat, Peret i La Trinca van ser uns habituals dels escenaris de Platja d'Aro, al costat de molts cantants francesos –Charles Aznavour, Johnny Hallyday, Juliette Gréco, Sacha Distel, etc.– i grups com ara Soft Machine, Màquina!, Smash, Iceberg, Cane & Able, Titanic, Triangle i Middle of the Road, que representaven les últimes tendències del rock i el soul.
Nit d'Aro parla també de les pel·lícules que es van rodar a les discoteques, dels llibres que han inspirat, de l'intent d'atemptat a Tiffany's, de multes i prohibicions, del primer Mister Espanya i de moltes nits glorioses que s'han viscut a les discoteques de Platja d'Aro, la terra de les mil danses.
