El pintor tocat per la gràcia

Quan el 1769 Josep Viladomat Esmandia va presentar la sol·licitud per ingressar a l'Academia de San Fernando de Madrid, va acreditar sense rubor com el seu mèrit principal el fet de ser fill d'Antoni Viladomat (Barcelona, 1678-1755), l'artista predilecte de la Catalunya sorgida del decret de Nova Planta. Que un aspirant tingués l'atreviment de fer servir la trajectòria del pare com a garantia de les seves pròpies qualitats és un indici ben eloqüent de la reputació que havia arribat a adquirir, i el tribunal acadèmic sense cap dubte la va prendre en consideració per admetre el fill entre els seus. Llavors feia catorze anys de la mort de Viladomat, i una tal reverència pel seu nom podia deure's a la proximitat del record, però el més fascinant d'aquest pintor que va triomfar com cap altre de l'època és que el seu prestigi es va prolongar encara durant dos segles més. Els estudiosos s'hi han interessat de manera ininterrompuda fins avui mateix, aviat es van editar postals amb les seves pintures més conegudes, se'n van imprimir gravats, segells i vitel·les, li van erigir monuments i la seva producció va ser objecte de tres gruixuts catàlegs encara considerats de referència: el pioner de Joaquim Fontanals del Castillo (1877), el de Feliu Elias (cap a 1936) i el de Rafael Benet (1947), a més d'innombrables articles de Bonaventura Aribau, Pau Piferrer o Raimon Casellas que van contribuir a exalçar-lo com un heroi romàntic i un patriota en el context de la reparació nacionalista impulsada per la Renaixença. No és estrany que l'exposició que li dedica ara el Museu d'Art de Girona s'obri amb la fotografia de la gran exposició d'art antic que es va celebrar a Barcelona l'any 1902 i en què s'aprecia com l'obra de Viladomat ocupava de manera excepcional tot un pany de paret.

Com s'entén que un artista d'un període tradicionalment associat a la decadència sigui objecte d'un reconeixement pòstum tan notori i sostingut al llarg del temps? Francesc Miralpeix, comissari de les cinc exposicions sobre Viladomat que s'inauguren demà simultàniament a Girona, Barcelona, Lleida i Mataró, apunta un parell de raons. La primera és dramàtica: tots els pintors d'entitat que haurien pogut rivalitzar-hi pels favors de la clientela, des de Joan Gallart a Pau Priu, havien mort en el setge de Barcelona, així que un cop acabada la Guerra de Sucessió se li va aplanar el camí de l'èxit. La segona és una explicació de mèrits: cap altre artista de l'època dibuixava tan bé com ell. El seu refinament afavorirà que els acadèmics neoclàssics el redimeixin d'entre les despulles del barroc, pel qual sentien aversió (de fet, detestaven igualment Velázquez i Zurbarán, que no seran revalorats fins al segle XIX) justament perquè encarnava una serenitat, una pulcritud i, sobretot, una contenció expressiva que encaixava amb la nova sensibilitat. Semblantment, a Catalunya serà reivindicat com l'artista que hauria fet d'enllaç amb la gran tradició dels mestres medievals per retornar la pintura cap al bon camí després d'un llarg període de buidor. Viladomat emergeix, doncs, com un artista tocat per la gràcia, per això alguns especialistes parlen, en relació amb els atzars que van contribuir a enaltir-lo i a la seva fortuna crítica, d'un «miracle de la història». Ara bé, la fama és una arma de doble tall, com adverteix Miralpeix. L'interès pel seu treball ha propiciat, en efecte, que es conservin més obres de Viladomat que de cap altre artista català contemporani, però també que moltes siguin d'atribució dubtosa o poc falaguera. D'altra banda, és més que probable que el seu prestigi hagi fet de llosa fins a sepultar els mèrits d'altres creadors menys afortunats (Pere Crusells, Josep Vinyals, Joan Casanoves), tal com admet Miralpeix, que ha examinat Viladomat amb ull apassionat però també crític. Aquesta mateixa mirada fa que es qüestioni l'apropiació en clau patriòtica de la seva trajectòria, per la qual se l'ha erigit en l'«heroi del redreçament artístic de la Catalunya derrotada el 1714».

Sigui com sigui, ens en podem felicitar, perquè gràcies a aquesta estima, que ha permès salvaguardar més de 300 obres seves (una proporció formidable, considerant que de qualsevol altre artista català del Set-cents no se'n poden referir més d'una vintena), avui podem disposar d'un catàleg completíssim del seu treball, que es revela com el fruit d'un artista tremendament prolífic (els altres pintors es queixaven que ell sol produïa tant com sis mestres junts), d'una enorme versatilitat (va abordar gairebé tots els gèneres, des de la pintura religiosa, a les escenes galants, el retrat i la natura morta) i d'una qualitat extraordinària com a dibuixant, disciplina en què esdevindria un mestre reverenciat per la generació següent dels Tramulles i companyia i que el converteix, segons el parer de Miralpeix, en «un pont cap a la modernitat», en el sentit que amb ell l'eficient artesà voreja les atribucions de l'artista. L'exposició del Museu d'Art es planteja, doncs, com un recorregut ampli i panoràmic pel millor Viladomat en tots els vessants que va cultivar, fent atenció tant a la seva fortuna crítica com al seu virtuosisme en alguns temes poc habituals en l'art català abans d'ell, com ara la natura morta. A Girona se n'exposen dues de sensacionals: una en què domina la força dramàtica d'un gall dindi desplomat, i una altra que havia format part de la col·lecció de Claudi Lorenzale en què es disposen unes escórpores, uns gotims de raïm i un bròquil amb un detallisme subjugant.

Uns Pescadors arreglant les xarxes, obra que havia pertangut al mecenes Charles Deering, el protector de Ramon Casas, serveixen de pretext per presentar un dels pocs paisatges coneguts de la Barcelona borbònica i que Miralpeix ha inclòs en la mostra tot i el seu pèssim estat de conservació pel valor arqueològic de la peça. De caràcter encara més excepcional, també per la seva fragilitat, és la inclusió de l'autèntic autoretrat de Viladomat, que es creia irremissiblement perdut i que va ser retrobat tot just l'any passat entre els fons del Museu Nacional d'Art de Catalunya després d'innombrables vicissituds: llançat al foc entre els béns de Dídac Puig, un parent del pintor, afrancesat i il·lustrat, que va caure en desgràcia durant la guerra del Francès, el quadre va ser salvat in extremis i no va reaparèixer fins a finals del segle XIX reproduït en un gravat. La troballa, que es pot considerar el primer autoretrat conegut de la pintura catalana moderna, ha permès determinar que la figura masculina que mira cap a l'espectador en el Bateig de sant Francesc, que sempre s'havia identificat amb l'artista, representaria el pare del sant, en vista de l'escassa semblança física amb l'autoretrat descobert ara.

Aquesta obra, que Viladomat va pintar per al convent de framenors de Barcelona, és una de les més impressionants que es podran veure a l'MD'A, amb abundància d'anècdotes secundàries que enriqueixen la composició, com el gosset que juga amb la vora de les faldilles d'una de les dones o el paisatge tènue, quasi somiat, que s'entreveu per una obertura lateral. El gust per aquesta pintura més festiva i desinhibida s'intensificarà a mesura que es forma una nova clientela de comerciants i burgesos interessats en una obra de caràcter més recreatiu que devot. És així com neixen les pintures al·legòriques de les quatre estacions, entre 1730 i 1735, el moment de màxima plenitud de l'artista, de les quals a Girona se n'exposen tres, les que corresponen a la primavera, l'estiu i la tardor. És un conjunt formidable, en què Viladomat recorre a cites de tradicions molt diverses, des de la pintura holandesa de gènere a les escenes galants del XVIII francès, passant per les referències a l'arqueologia clàssica i per les vedute venecianes, i que alliberen la iconografia barroca del tòpic tremendista i obscur amb una profusió de llum i sensualitat. Tot i això, van ser els encàrrecs d' institucions religioses els que van donar-li més fama i diners, fins i tot en obres tardanes a vegades atribuïdes al seus aprenents i en què, segons Miralpeix, «convergeixen al contrari les seves millors qualitats». La sala dedicada a aquesta temàtica reuneix el millor de la seva producció, començant per la Dolorosa, identificada recentment i que és quasi un prototip de les seves figures, humanitzades amb gran tendresa, d'ulls ametllats lleument plorosos, mans delicades, i presentades de mig cos i en primeríssim pla per intensificar la complicitat amb l'espectador.