art
maria palau
El barroc de tots
Dues obres mestres (els conjunts dels Dolors i de Sant Francesc), grans teles i un munt d'obra inèdita omplen d'al·licients el circuit d'exposicions de Viladomat
El conjunt dels Dolors es troba en un trist estat de conservació
A Lleida descobriran una vista inèdita de la ciutat del XVIII
El més còmode i poc imaginatiu hauria estat muntar una única i gran exposició. Era la idea inicial. Ara bé, si Viladomat va disseminar les seves obres per gairebé tot el territori, no té més raó de ser homenatjar-lo arreu? En té tant, de sentit, que així serà. El pintor setcentista es desdoblarà en cinc exposicions simultànies que propagaran el seu geni a tot el país. La màxima icona del barroc català és una mica de tots i tot Catalunya participarà en la seva celebració.
Si al Museu d'Art de Girona hi llueix el millor repertori del Viladomat més conegut amb una tesi renovada que rellança amb entusiasme la seva herència artística, al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal s'imposa el Viladomat dels grans formats, amb el cèlebre conjunt de Sant Francesc com a principal convidat. A la terra ferma s'hi ha desplaçat una selecció, probablement la més deliciosa, d'aquesta sèrie que conserva íntegrament el MNAC, teixida per vint pintures que tracen la vida i els miracles del sant d'Assís. S'hi poden veure sis d'aquestes teles que irradien una lluminositat gairebé única en la producció d'aquest autor.
El conjunt franciscà està considerat la seva obra mestra. És, de fet, el treball que li va subministrar tanta fama en vida i, ja de mort, un renom que es va anar engreixant fins a la mitificació. Es diu que el cèlebre pintor Anton Raphael Mengs va quedar tan impressionat quan el va visitar que va exclamar que Viladomat havia estat el pintor ibèric més rellevant del seu temps. Altres arrauxats van batejar la intervenció com ni més ni menys que la Capella Sixtina catalana.
Segons l'historiador de l'art Francesc Miralpeix, l'artista va afrontar l'ambiciós projecte entre els anys 1729 i 1733. Havia superat el mig segle de vida i estava en el seu moment creatiu més dolç, escortat per un eficient i disciplinat taller que li permetia satisfer l'escandalosa demanda d'un mercat que anava boig per les seves creacions. Les vint pintures van decorar el claustre del convent de Sant Francesc de Barcelona fins al 1835. Víctima de la desamortització, el recinte religiós va ser destruït, però la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi va impulsar la salvaguarda de les teles. L'art de Viladomat, estimat més que cap altre, ha trobat ben sovint còmplices que l'han auxiliat de l'extermini.
Al Museu de Lleida, el visitant assaborirà més material d'alta qualitat. S'hi exhibeix el Viladomat de més dimensions de tots, en aquest cas de les seves pròpies col·leccions, un Sant Sopar que ha deixat per un temps la recepció del Palau Episcopal. Impossible no deixar-se captivar pel Jesús entre els doctors, potser procedent del convent de Sant Agustí de Barcelona i en mans del Museu de Montserrat. I, més reclams, és el moment de descobrir les dues pintures que l'artista va gestar per al convent de les Carmelites Descalces de la capital del Segrià, on encara es custodien, això sí, fora de la vista del públic ja que és un temple de clausura. “Qui sap si no les tornarem a veure mai més, és una ocasió excepcional”, exclama Alberto Velasco, conservador del museu. El recital expositiu es completa amb una inèdita Santa Quitèria, d'una col·lecció particular barcelonina, que els lleidatans, amb un passat de devoció intensa per aquesta màrtir, gaudiran de valent perquè els revela una vista de la ciutat del segle XVIII.
El més desconegut, a Mataró
La capital del Maresme fa gala de forts llaços amb Viladomat. “Ens el sentim molt nostre”, emfasitza el director del Museu de Mataró, Carles Marfà. Té un bon llegat que la carrega de raó, ja que posseeix l'altre conjunt que condensa l'essència del seu art: la capella dels Dolors. No es pot passar per alt que, el 1990, Mataró va organitzar la primera antològica en un intent per tornar a posar la màxima atenció sobre un pintor que, després de la Guerra Civil, s'havia anat difuminant en la memòria dels catalans. Va ser un intent meritori però de transcendència local, perquè l'exposició no va arribar mai a Barcelona, tot i els esforços per portar-la-hi.
Ara, 25 anys després, al Museu de Mataró s'hi ha reunit una colla d'obres selectes inèdites o gairebé mai exposades. “És el Viladomat més desconegut”, subratlla Marfà. I també el que va formar part de les col·leccions d'importants famílies mataronines. Com la dels Esmandia, adinerats comerciants emparentats amb l'esposa del pintor, Eulàlia Esmandia. Rics i amb una notable posició social i política, tant a Barcelona com a Madrid, on alguns d'ells van ocupar càrrecs de pes en l'administració borbònica. Inicialment procedent de la casa dels Esmandia, s'exposa l'oli Fundació de l'orde de la Mercè, del qual el MNAC té dos dibuixos preparatoris, que s'han afegit a la mostra. El 1999, aquesta pintura deambulava pel mercat antiquari, on les obres de Viladomat sempre acostumen a entrar-hi i a sortir-ne amb facilitat. Cal anar amb compte perquè n'hi circulen un munt de falses. El catàleg de l'artista estava ple d'atribucions inconsistents, algunes fins i tot indignes, fins que Miralpeix el va esporgar en la seva tesi doctoral, del 2004. També hi va incorporar una setantena de descobertes. Des de llavors, no ha deixat d'investigar i d'afinar la llista, que ha donat la benvinguda a un altre paquet de mig centenar d'inèdits.
A Mataró es donen a conèixer alguns d'aquests Viladomats ocults fins fa poc. Un de magnífic, Èxtasi de Sant Francesc Xavier, impregnat del talent de la seva època més lúcida. O un interessant Sant Ignasi de Loiola, amb un color que contradiu el Viladomat de paleta limitada, subhastat fa deu anys com a obra anònima d'escola valenciana. De nova atribució, també es presenten tres obres, actualment propietat del Crèdit Andorrà, que Miralpeix va detectar en una subhasta a Madrid rere la falsa etiqueta d'escola espanyola del XVII. Totes tres –un Sant Ignasi, una Santa Maria Egipcíaca i una Santa Maria Magdalena, amb bells paisatges de fons– comparteixen mides i un format apaïsat i haurien estat pintades per un Viladomat encara ben principiant. Tota una troballa perquè fins ara no hi havia testimonis conservats dels primers anys de la seva activitat artística.
Llàstima que, justos de temps, no s'han pogut incorporar a la mostra els últims Viladomat que s'han repescat, les cinc teles del cicle de la Història de Sant Josep provinents del controvertit llegat Muñoz Ramonet.
Però és que més enllà del programa expositiu als museus, toca fer una immersió profunda en el Viladomat més privilegiat que s'ha mantingut sencer en la seva ubicació primigènia. La intervenció del mestre a la capella dels Dolors de l'església de Santa Maria, que es va salvar de les destruccions de la Guerra Civil perquè la van tapiar –encara hi ha les marques–, és abassegadora. Mig centenar de pintures configuren un complex artístic que Viladomat hauria realitzat entre els anys 1727 i 1730, just abans d'emprendre el cicle de Sant Francesc. Una obra, però, que té la mà de, com a mínim, un altre artista. Històricament, hi ha hagut fortes discussions entre experts sobre l'autoria del conjunt dels Dolors. Ara Miralpeix ha fet un pas endavant: ha trobat els documents que verifiquen que el sostre de la sala de juntes de la capella, que salta a la vista que és d'un estil diferent, és de Joan Gallart. Gallart, el millor pintor barceloní de principis del XVIII, només va poder deixar la seva empremta artística en aquesta part del temple perquè va perdre la vida el 1714. Viladomat va rebre l'encàrrec de reprendre el projecte després del conflicte bèl·lic. “És un conjunt pictòric complex, manquen moltíssims avals documentals i cal seguir investigant perquè, de secrets, en guarda un munt”, remarca Xavier Alarcón, membre del Museu Arxiu de Santa Maria.
Obra esplèndida del màxim exponent del barroc català que, per desgràcia, no arriba a la celebració del Tricentenari en el seu millor estat de conservació. Ni d'il·luminació, un llast per contemplar-la. Fa quatre dies mal comptats encara hi havia bastides i restauradors treballant a la sala de juntes, on una plaga de tèrmits va estar a punt d'ensorrar l'estructura, que així i tot ha quedat malmesa. Les pintures murals, afectades per un problema d'humitats, presenten preocupants signes de deteriorament. S'hi ha fet una actuació d'urgència per evitar que es degradin més, però exigeixen una operació de restauració integral. Hi ha voluntat política, però la manca de finançament –el cost ultrapassa els 400.000 euros– està retardant el rescat. El director general de Patrimoni Cultural de la Generalitat, Joan Pluma, és optimista i pensa que entre final d'any i principi del vinent podrien començar els treballs.
Un precursor del dibuix
El talent pictòric de Viladomat, tan desigual, genera dubtes. En canvi, no es discuteix com a gran dibuixant. Sobretot, per la seva tasca pionera. “Va ser el primer que va introduir la pràctica del dibuix com a mètode d'aprenentatge”, remarca Francesc Quílez, conservador en cap del Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC. Oficiosament, el seu taller es va convertir en la primera escola d'art de Barcelona. Aquesta és la faceta que aborda el museu del Palau Nacional en la seva petita exposició, integrada per uns 25 papers, de Viladomat però també d'alguns dels seus deixebles, en especial del més virtuós de tots, Francesc Tramulles, un nom, d'entre tants d'aquesta època descuidada, pendent de trobar un estudiós que el situï dignament en la història de l'art català. S'han conservat pocs dibuixos seus, una seixantena a tot estirar, i la majoria reposen al museu de Montjuïc. Un fons que va ser reunit, al segle XIX, per Joan Ramon Campaner, metge de professió, i que posteriorment va ingressar a la col·lecció de Raimon Casellas, el gran reivindicador de Viladomat i del barroc català.