”Viladomat és un pintor de frontera cap a la modernitat”

Ell es fa seu el mercat artístic després de la guerra de Successió. La guerra marca un abans i un després perquè hi ha artistes destacats com Joan Gallart i Pau Priu que moren en la defensa de Barcelona, perquè hi ha una caiguda d'encàrrecs i perquè emergeix una generació nova d'artistes, de la qual Viladomat és el més destacat. Segurament si Gallart i Priu no haguessin mort, ell hauria tingut una gran competència perquè fins llavors ells s'emportaven els grans encàrrecs. Viladomat és un pintor de frontera cap a la modernitat, jove durant la guerra, i quan la societat s'ha refet del conflicte, a partir dels anys vint, ell és el pintor de referència, ben preparat, amb unes qualitats molt destacables i que ha assolit una concepció de l'art un pèl diferent de la resta de coetanis seus. Supera el sentit més artesanal de la pintura que hi havia fins llavors. L'arribada d'artistes estrangers en el context de la cort de l'arxiduc Carles d'Àustria el devia marcar d'alguna manera, no tan estilísticament, però sí en la concepció de l'ofici més com a artista que no com a artesà. Això sí, ens consta que ell ja treballava durant la guerra ja que el 1709 pinta uns retrats dels arxiducs que no s'han conservat.

Mor el 1714 segurament per aquesta raó, i està enterrada a Santa Maria del Pi, com probablement ell mateix. De fet, la seva casa és molt propera a la zona de bombardejos i queda afectada per les bombes. Segons el cadastre, després de la contesa, la seva casa està en reparació i s'està mentrestant en una casa de lloguer. La guerra els va afectar, per descomptat. I en certa manera Viladomat és un heroi quotidià, perquè és dels que el dia següent van continuar treballant.

La majoria d'encàrrecs eren pintura religiosa però Viladomat atén altres gèneres: retrat, natura morta, paisatge, escenes de gènere... La clientela a poc a poc li comença a demanar quadres d'estacions de l'any, al·legories, flors, quadres que identifiquem més amb una estètica més desenfadada, més del segle XVIII. El que mai va practicar és pintura mitològica.

Va ser prolífic en part perquè pinta des dels 16 anys fins a la seva mort, als 76 anys. D'obra conservada tenim 320 obres, entre pintures i dibuixos, però hi ha notícia d'unes 200 més. Si comparem amb altres artistes de la seva època a Catalunya, aquests no arriben a tenir més de deu obres conservades. Per exemple, de Joan Gallart n'hi ha, com a molt, vint obres. I és de qui en tenim més.

És un tipus d'art que més endavant va caure en l'oblit. L'acadèmia considerava que el barroc era la degradació de l'art i per tant si una cosa no es valora, no es conserva. Després van venir els episodis de destrucció, com la guerra del Francès, la Desamortització –que va deixar molts convents sense obres d'art–, la Setmana Tràgica, la Guerra Civil… Però Viladomat se salva més perquè era l'artista més conegut. Quan mires el repertori, veus que és dels pintors del sud d'Europa de l'època del qual es conserva més obra.

En un carrer que ja no existeix, el Bou de la Plaça Nova, just davant de la catedral. Era una zona on es concentraven bastant els tallers dels artistes. Sabem que era un taller amb molts treballadors però tenia una unitat estilística. En algunes obres no hem volgut arribar a la distinció entre les obres que són de mà d'ell i les que no. Algunes pintures, que no són tan nítides ni tan bones, també poden considerar-se dins del que considerem Viladomat. Sabem que les parts principals les feia el cap i la resta la gent del taller, i això es considerava normal.

Es va casar tard per l'època, el 1720, als 42 anys. Sembla que va tenir més d'un fill però només li sobreviu en Josep, també pintor. La seva dona era Eulàlia Esmandia, emparentada amb uns comerciants molt potents de Mataró. Per tant, el vincle amb Mataró ve per aquí. Més endavant, alguns dels primers a posar en valor la figura de Viladomat van ser els Esmandia, precisament, molt connectats amb els il·lustrats espanyols.

Viladomat és un pintor que dibuixa i ensenya a dibuixar, i de cop i volta es nega a col·legiar-se. En aquell moment això era com si avui en dia un metge no volgués col·legiar-se. Si no passaves pel col·legi, no et deixaven tenir botiga ni ajudants. Viladomat es va quedar en la categoria de llicenciat. Podia fer encàrrecs i treballar, però no vendre ni tenir taller. Però és l'únic que acaba guanyant els plets per aquest tema. Un del 1723 i l'altre del 1739. Hi ha un plet, que es conserva i que és molt bonic, on Viladomat els diu: “Imagineu-vos que arribés Rubens a Barcelona, li faríeu passar examen?” En canvi els seus deixebles no se'n van sortir. Si Viladomat guanyava és perquè li tenien més respecte i el veien com un artista de molta categoria. La seva fama li va donar una posició de força.

Està prou bé, en general. No obstant això, hi ha algun espai significatiu, com el conjunt dels Dolors de Mataró, que presenta problemes de conservació ja sigui per humitats, ja sigui per restauracions antigues. És un dels pocs casos d'espais barrocs conservats a Catalunya però té afectacions. Per sort, hi ha voluntat d'intervenir-hi, s'ha pres consciència del problema. És la intervenció més urgent que s'hauria de portar a terme en una obra de Viladomat, però ja s'ha començat a posar-hi remei perquè ja existeix un estudi previ. És probable que les exposicions hi hagin ajudat.

Sense arribar a ser un gran mestre ni de primera fila, seria un gran artífex, un pintor notable. No és pitjor que els pintors que treballaven en els nuclis saragossans, toledans, valencians i fins i tot madrilenys. Emergeix després de la mort dels grans mestres del Segle d'Or. Així que fins a la irrupció de Goya, hi ha un període de 70, 80 anys en què hi ha molts mestres hispànics que més o menys estan a la mateixa altura que Viladomat. Era un pintor que sabia satisfer l'encàrrec, que tenia un estil ben identificat, amb un mercat, una pintura una mica desenfadada, un pèl austera de composició i de colors, amb escenes molt equilibrades, molt serenes. Ell pintava sis vegades més que els mestres del col·legi. Obre les portes a la modernitat que vindrà.

Presentar la dimensió humana de Viladomat, la seva aportació a l'art de l'època i mostrar els registres tan variats que té. També es donen a conèixer algunes sorpreses, entre elles una de ben agradable, que és la troballa al MNAC del que em sembla que és el seu autèntic autoretrat. Està en males condicions perquè es va cremar a la guerra del Francès, però ja es tenia notícia que existia. Se'n coneixia un gravat que es va publicar al segle XIX i fins i tot un dibuix del fill del pintor en què la fesomia coincideix amb aquesta pintura i amb la descripció que era un home menut i de faccions primes. El dibuix del fill i segurament aquest autoretrat van inspirar el retrat d'Antoni Caba que es va fer a la Galeria de Catalans Il·lustres durant la Renaixença. Paral·lelament, se li havia posat una altra cara perquè s'havia pensat que el pintor era un personatge que mira cap a nosaltres a Bateig de Sant Francesc, de la sèrie de Sant Francesc. En realitat és el pare del sant però al llarg del segle XIX es pren aquesta fesomia com a bona, com a l'escultura que se li fa a l'Exposició del 1888. És un pintor de dues cares però ara presentem la que creiem que és la bona.

Els seus propis coetanis el van posar en valor. En els ambients il·lustrats, el pintor Anton Raphael Mengs arriba a dir: “Es el mejor pintor de su tiempo” i el dramaturg Leandro Fernández de Moratín afirma que és “el mejor de la Europa de su tiempo”. Un tercer gran moment és la Renaixença, amb una lectura més en clau nacional perquè per ells Viladomat era el pintor que va reconduir l'art prenent el testimoni de les arts medievals. Víctor Balaguer fa que se li dediqui un dels primers carrers de l'Eixample barceloní. Abans de la Guerra Civil, se'l torna a estudiar però tot això s'estronca, sobretot per la destrucció patrimonial del barroc a les esglésies i pel canvi de gust.