cultura
Jonathan Lethem
Escriptor
“Tot idealisme acaba en comèdia”
El moviment Occupy Wall Street va ser clau i valent, una història que necessàriament no s'ha acabat
El moviment pels drets civils va ser catastròfic i els negres continuen tenint la bota al coll
Ala seva habitació, de nen, tenia les parets folrades amb un paper vermell estampat de dàlmates. Un dels dàlmates l'havia tapat amb un gos de dibuix animat que havia retallat d'una altra banda. “Què passaria si un personatge de dibuix animat es colés en la vida real i jo ho sabés: es pensarien que estic boig, que sóc ridícul?”, es veu que es demanava l'aleshores adolescent Jonathan Lethem, imbuït dels Cartoons de Bugs Bunny i molts d'altres, una infància que va evocar al costat de la seva germana dissabte al Festival Primera Persona al CCCB. No és d'estranyar que la seva primera novel·la, Pistola amb música de fons (Males Herbes), transités entre la ciència-ficció i la novel·la. Després, tota la creativitat, acumulada gràcies a una educació “dins l'art” (el seu pare és artista), va esclatar amb títols com La fortaleza de la soledad, Cuando Alice se subió a una silla o Huérfanos de Brooklyn (Random House). La seva darrera novel·la, Els jardins de la dissidència (Angle/ Random House), ofereix un fresc de l'evolució de la societat americana del darrer segle.
Moltes de les seves novel·les tenen aspectes autobiogràfics. En aquest cas, parla de la seva àvia.
Per a mi era un misteri: una vida política totalment compromesa i alhora totalment frustrada. M'intrigaven alguns aspectes estranys de la meva àvia, era molt rigorosa i alhora amargada i amb un punt de negació important, perquè van haver-hi moltes coses que no es van dir. Per tant, a l'hora d'entrar en aquest tema tenia en ment un personatge impossible, una mena de personatge volcànic i els que l'envolten han de veure quant a prop hi volen estar. Després em vaig adonar que jo també havia rebut aquest llegat: vaig créixer protestant i creient que tenia un punt de vista polític correcte. Aquests misteris, doncs, també eren els meus. Tot plegat era una tasca que consistia a recrear el conjunt del segle XX.
Sobta que la Rose Zimmer (l'àvia) és d'esquerres, comunista, però sembla per moments molt conservador i fins feixista.
La meva àvia exemplifica aquesta contradicció entre el desig conscient d'igualtat i llibertat però alhora un desig subterrani de control i fins i tot una obsessió per als uniformes. Emocionalment i sexualment, busca un nou Déu i quan el troba, allunyant el seu llegat jueu, aleshores s'obre un terrible buit que s'omple amb un Stalin, Marx, Lincoln, etc. Però, a més, en el seu fur intern li agraden els policies, els frares... i això té a veure amb el seu propi sentiment de voler sotmetre's a l'autoritat. Rose no pensa en termes de feminisme però crec que instintivament és feminista. Quan s'adona de la seva superioritat intel·lectual respecte a la seva família i veïns, de nou, aquest ideal d'igualtat es veu vençut pel seu sentiment de poder i un d'impotent d'elitisme.
Pinta ja d'entrada el comunisme des d'un punt de vista irònic.
Quan escric dels temes més importants per a mi sempre me'n ric, és una manera de posar les coses a prova i explorar els seus contorns i assegurar-me que no estic caient en el sentimentalisme. Però penso que qualsevol persona, siguin quines siguin les seves creences polítiques, hauria patit de les deformacions que va imposar el segle XX. Tot idealisme dóna lloc a una mena de comèdia que alhora és un malson.
I el moviment de l'Occupy Wall Street també el mira des del punt de vista de la comèdia?
No, li tinc molt respecte perquè crec que és un moviment que va expressar unes coses molt difícils d'expressar, i tot i que va acabar amb comportaments fora de lloc, va ser clau i valent. Crec que és una història que no necessàriament s'ha acabat. Als mitjans actuals els agrada tancar els temes ràpid, però es una veu que resisteix i segueix existint com a metàfora: encara genera sentit.
Té alguna cosa en comú amb el comunisme dels anys 30?
En el llibre demano que es contemplin formes de resistència envers algunes de les formes menys probables de fer realitat el somni d'esquerres, que s'amaga en diversos llocs i es va transformant, i per tant hi ha una certa continuïtat. Per ser concret des del punt de vista històric, sí que hi ha alguns trencaments i nous inicis.
Els Sunnyside Garden són molt diferents del barri de Boerum Hill on va créixer vostè?
Estan a Queens i és un ambient molt diferent del de Brooklyn. Només conec Sunnyside a través de la mirada de la meva àvia. Vaig intentar endisar-m'hi per entendre la història.
Com fa Sergius Gogan, que vol conéixer la història de la seva àvia?
La seva posició en el món en aquesta família s'assembla a la meva de manera superficial, però podria ser enganyós perquè m'identifico molt més amb Ciceró, però amb una disfressa tan gran que poca gent veurà la connexió.
Per què el fa negre i homosexual?
Era una manera de parlar d'un tema que em preocupa molt: el moviment pels drets civils va ser catastròfic, encara que aconseguís èxits importants. Si bé semblava que introduïen els negres americans dins la història del país, posava de manifest que no necessitaven d'aquests drets per mantenir –amb lleis i tot– la bota al coll d'aquesta classe. Per tant, el Ciceró es troba atrapat en un espai al bell mig del no-res i la seva manera de patir serveix per donar perspectiva a les queixes d'un personatge com la Rose. Com per dir: els immigrants jueus tenien opcions i possibilitats que la subclasse negra no podia ni imaginar.
I això s'arrossega fins avui?
Sí, per descomptat.
Quin espai creu han d'ocupar les ideologies en la vida personal?
És el tema de discussió constant amb els meus amics. Jo negocio les respostes amb el meu propi sentiment de culpa i complicitat, i en el dia a dia intento fer el millor que puc. Des d'un punt de vista ideològic estic afiliat, però m'adono que n'estic subjecte. Intento, si més no, no generar-ne.
El paper de l'artista, en aquest tema, és diferent?
El meu treball consisteix en actuar com a testimoni i posar com un marc al voltant de les coses que no són visibles fins que el marc apareix.
Quins projectes hi ha d'adaptació de les seves novel·les?
Edward Norton vol fer Huérfanos de Brooklyn però no hi ha res tancat i sé que el director espanyol Nacho Vigalondo intenta adaptar la meva tercera novel·la Cuando Alice se subió a la mesa.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
