Més ‘commissario', menys Brunetti

La Donna Leon manté intacta la seva capacitat de seducció com a autora quan redacta les novel·les que tenen com a escenari la ciutat de Venècia, com a protagonista el commissario Guido Brunetti i com a col·laboradors necessaris els personatges que li calen i les situacions que li convé posar en negre sobre blanc.

A Mort entre línies, la trama descansa en el robatori de llibres antics que es du a terme en una biblioteca: la descoberta dels fets delictius i la troballa del cos mort d'una de les persones relacionades amb l'afer són els elements que actuen com a fonaments d'aquest lliurament que dóna joc a l'univers leonià amb l'elegància habitual que ha esdevingut una imatge de marca.

Amb tot, la novel·la, que no decebrà en absolut als seguidors de l'autora, confirma una tendència que va començar a prendre cos a la relativament recent Carn de canó. Es pot pensar –i creure!– que les novel·les protagonitzades pel commissario Brunetti han fet fortuna gràcies a la delicada convivència de dos àmbits narratius diferents però necessàriament complementaris.

D'una banda, s'hi troba l'exposició del cas policial que cal resoldre: és, aquesta, la línia clàssica que endolceix les arestes de la novel·la negra de què prové. De l'altra, hi ha les aportacions humanístiques pròpies de l'autora, que no dubta a combinar la inducció a reflexionar sobre les misèries humanes que constitueixen la quotidianitat i la descripció altament sensual del món físic en què transita el seu personatge. I això inclou totes i cadascuna de les referències a un afer tan delicat com el dels àpats, que arriben als ulls del lector i que s'instal·len en àrees del cos que poc tenen a veure amb el saludable exercici de la ingestió de mots.

Si es dóna per bo aquesta anàlisi de l'estructura clàssica de les novel·les de la Leon, cal considerar la possibilitat que Mort entre línies vagi coixa d'un peu.

El món brunettià és, ara, menys dens. Les seves reflexions sobre la vida en general són escasses i tenen menys pes i la seva interrelació amb la societat en què viu és més prima. La seva relació amb la seva muller i amb la seva família –que ha conegut episodis amb valor propi al marge de la trama de la novel·la en què s'hagin produït– hi apareix com de passada. La presència no física del commissario en les pàgines de la novel·la apareix desdibuixada, esvaïda.