Retorn

En començar el viatge, la notícia de la mort de Gabriel Garcia Márquez rebleix el llostre amb una mena de teranyina apesarada. A la ràdio parlen de “Cien años de soledad” i el dret que tots tenim a les segones oportunitats, a apassionar-nos amb les utopies. Mentre el vehicle llisca cap al sud saps que hui no vols garlar del trajecte, dels corriols on trobes esguits de felicitat, tot i que sempre t'hi embadoques, joia inversemblant. Nogensmenys no pots sostraure't als brucs, a la terra blanca de Granada, els xops de la Vall de l'Almanzora; els núvols a tocar dels cims; Serra de Castril, Cazorla, Serra de Baza; resquills de marbre que cruixen sota els peus als vorals; noms bells que t'acaramullen la boca amb el sabor etern de les paraules antigues. El que ara pertoca és l'arribada, l'estada, la calma. Atens els mots riallers de”l'Antoñita”, els seus ulls són una mirada caiguda des dels ametlers. Quan et parla dels seus anys de joventut a França ho fa sense recança, com qui ha passat una pàgina deplorable i ja no pot fregar-la el passat; fins i tot en recordar la nit en què es va quedar al carrer, sola a Paris, amb les dues filles petites. Ella fa un pensament i riu mentre et relata l'entrada al país, divuit anys plens de il·lusió: “Comencí a llegir els rètols dels establiments i intentava traduir el que m'era familiar: loterie, loteria, nacionale, nacional. Vaig pensar que tan sols havia de canviar una o dos lletres i ja està, ja sé francès, que llesta que sóc!” Tot seguit calla i canvia el tema, saps que quan vulga en tornarà a parlar-te. Hom comenta la situació econòmica tan catastròfica que malauradament estem dolorejant. Contemples tot un seguir de naus industrials rònegues; enderrocs a plètora, com si després d'una guerra en restaren les despulles. L'herbam sotja entre les esquerdes de la descurança. Tal vegada és el xarol on ens emmirallem.

Alguns retorns et desclouen encanteris a dins, com un regressar a casa. L'aigua, de sorpresa, crisma el jorn en badar la finestra; la nit s'ha trascolat el ruixat i ara munta des del terra una flaire eixorivida d'humitat. La serenor quotidiana dels ocells trenca el bromall de l'hàbitat, una neula amarada que guareix la pell adormida. Enfront, disseminades pel vessant de la carena que et deixonda el dia a l'esguard, les oliveres jovenívoles que malden per créixer. Llambregues els clients matiners que entren al bar, escoltes les sabates de Julio que s'adrecen a La Alacena amb eixe posat d'home gran però vital, és l'hora del desdejuni. Als afores, una eruga conrea els troncs dels arbres amb una paciència infinita; tot ací hi és constant. L'espart s'arrauleix en pomells, anihilat per la boira que s'esbrina als pinacles i el sol hi traspunta de rampellada. Les acàcies, els oms, els rosers tostemps, fortalesa humil. Els àlbers, el ginestell, les azalees, substantius que perceps i amanyagues. El paisatge metamorfosa a blau. Des del pantà s'enfila una espècie de baterell marí i s'abraona a la terra entelada, com si les gallines hagueren espicassat la muntanya. Desbordada, preguntes la denominació de cada arbre, de cada planta, vols saber de què parlen quan s'ofrenen al vent. Als marges de la carretera romanen els aljubs, deixalles de ponts de les sèquies. La llum travessa la calitja i remena la superfície del llac amb mil ratlles tremoloses. Una gernació d'aus escata els braços de l'espígol i el matí resta negat d'aromes, tot allò que et malferia sembla tan llunyà que és talment una faula que només volia engalipar-te sense assolir-ho.

Almussafes 12 de maig del 2014