“La realitat no dista tant del que s'hi explica a les novel·les”

Personalment, aquest gènere narratiu l'entenc des del vessant més chandlerià possible, sense concessions, dur i connectat amb la realitat. No ha de fer presoners i ha de permetre fer un retrat de la societat i traure coses que, en un reportatge periodístic no caben i, a més, ha de disposar d'un contingut literari.

Doncs ha estat possible gràcies a la casualitat, però sempre amb el compromís personal de clavar-me dins de la temàtica a desenvolupar. El conreu de la literatura no deixa de ser un exercici intel·lectual ben interessant.

I per què no? És en aquest precís moment que convé explicar el perquè del títol triat. Al remat hi ha elements suficients dins la novel·la que resulten novells i que estic segur que satisfaran els lectors quan desemboliquen les dues trames existents en aquestes 187 pàgines i escaig. Hi ha alguna de les trames que hi plantege que és molt arriscada i precisament per això és que hauré volgut no fer problema del títol i l'explique només començar.

No necessàriament, però sí que és veritat que hi ha una redacció d'un diari digital valencià fictici en la trama de tot plegat. És veritat, però, que utilitze les convencions del gènere per portar el lector a altres llocs, a altres situacions i a altres circumstàncies encara que siga mitjançant un decorat conegut.

No vull desvetllar coses de la novel·la, però diré que la professió periodística té components molt negatius al País Valencià: percarització, pressió, explotació professional... no obstant això, no vol dir que la vida dels periodistes valencians perille —pel moment—.

No sé si ho està, però he de dir que amb aquesta novel·la, les persones que la llegiran es faran preguntes, s'enfadaran i es revelaran. “Dos mestres quadrats de sang jove” és una novel·la llegidora i aquells que la llegiran s'ho passaran bé. La gent necessita llegir i trobe que també són moments com per a llegir aquest tipus de literatura.

I tant que sí. No és concebible un nostre país i una nostra cultura sense l'espai que ha de difondre el que es fa. Necessitem una ràdio i una televisió valenciana que no siga una reproducció del que hi havia fins ara. No ha de ser de 1.800 persones perquè està fora d'època i fora de pressupost. No tinc cap mena de dubte que ens calen mitjans de comunicació valencians que informen des de l'òptica dels valencians i això s'ha de fer possible al dia següent de les eleccions autonòmiques de l'any vinent.

No ho tinc clar. Potser políticament, tal vegada algú pague judicialment... però veient com es tarda en treure la sentència del cas Blasco, observant les tímides reaccions sobre la desfeta de les caixes valencianes, dubte que hi haja cap perjudicat polític, si no és els que ja ho estem: la societat valenciana en el seu conjunt.

Siguem clars. La societat valenciana no pot aguantar tants periodistes, com tampoc no pot aguantar tants obrers aturats, tants investigadors, tants mestres, tants sanitaris, tants depenents de botigues... no vull fer victimisme, però s'ha de ressaltar que sense un àmbit comunicatiu raonable, la qualitat democràtica es ressent. Tot l'ecosistema s'ha de refundar i reestructurar, però no podem renunciar a tenir diaris, televisions i ràdios a més d'Internet. Un fracàs no s'improvisa, com deia Fuster.

Doncs ben senzill; perquè es tracta de mantenir callada la societat i en això el PP ho té ben clar, més encara, quan es tracta de treure el fantasma del catalanisme sempre que hi ha eleccions.