Com ho tenim? Això no!

La relació escriptor-editor sempre ha estat sucosa i revela quelcom de l'ordre de la cuina del creador. Penso en el tàndem format per Mercè Rodoreda i Joan Sales, o bé el de Montserrat Roig i Josep Maria Castellet. En alguns casos són relacions providencials, com ara entre Kafka i el seu amic Max Brod, que va fer cas omís a la seva voluntat pòstuma i va publicar El castell, El procés i Amèrica, i en d'altres oscil·len entre l'amor i l'odi, com ara les que van protagonitzar Louis Ferdinand Céline i Gaston Gallimard o bé Thomas Bernhard i Sigfried Unseld de la Suhrkampf. Fins i tot s'ha convertit en matèria literària, com ara l'estira-i-arronsa entre l'escriptor Archimboldi i el misteriós editor Bubis, del 2666 de Bolaño o, per esmentar un exemple més recent, el novel·lista de best sellers Nicolas Duhamel, que donaria el que fos perquè el publiqués la temible i reverenciada editora Dagmar Hunoldt a Tinta russa, de Tatiana de Rosnay.

Sabíeu que Jaume Cabré es desmaia literalment cada vegada que lliura un llibre a l'editor? Que deixa llegir els originals a vuit lectors entre els quals, a banda de l'editor, des de fa poc, els seus fills? O bé que l'únic que demana als seus editors és que el deixin tranquil i no el pressionin amb dates d'entrega? Doncs bé, totes aquestes interioritats van aflorar ahir arran d'una trobada de l'escriptor amb els seus editors de Proa, que l'han acompanyant al llarg de trenta anys: Joan Carreras i Martí, Oriol Izquierdo, Josep Lluch i Romi Porredon, vídua d'Isidor Cònsul. “No és gens dòcil”, comentava Lluch, l'actual responsable de Proa, “no és un autor que li puguis dir «això aquí, això allà», perquè viu en el llibre i escriu des de dintre”. Izquierdo, l'únic que va “enredar” Cabré perquè escrivís un llibre d'encàrrec (que al final no ho va ser), l'assaig El sentit de la ficció, va recordar que la relació editor-autor –que es construeix a cop de dinars– no deixa de basar-se en l'interès, això sí, l'interès mutu: l'autor vol rebre un bon tracte i que l'editin bé; l'editor vol publicar més i millor perquè “del que es tracta és de vendre llibres”.

Jaume Cabré confessa que ha rebut “ofertes espectaculars” d'altres cases d'edició, però sempre s'ha mantingut fidel a la mítica estampa del vaixell de la col·lecció A Tot Vent, de Proa, per una qüestió de “confiança”: “Mai no m'he sentit abandonat i és una editorial que treballa bé els llibres.” Encara ara recorda el “formidable” que li va llançar Isidor Cònsul amb el manuscrit de Les veus del Pamano sobre la taula i es va desplomar: “Suposo que és el dol que fas amb els personatges que se te'n van.”

Sigui com vulgui, el conjunt d'editors sempre ha tingut molt clar que a Cabré no se li pot entomar mai un “com va?”, “com ho tenim?”, perquè aleshores, malament rai: el pacte de no pressió s'ha trencat i aniran mal dades. Ara bé, amb els periodistes és una altra història. Així que ahir se li va plantejar la pregunta: “Què té entre mans?” I va respondre: “Tinc personatges per casa que encara no acabo de conèixer i els he de dir «vostè perdoni»... Treballo cada dia i no puc concretar més”. I és que, per escriure els seus llibres, Jaume Cabré, que d'ençà que va deixar la seva feina de professor en un institut de Terrassa es dedica al cent per cent a l'escriptura (malgrat uns primers anys de vida “austera” finançada per la seva dona Margarida, a qui dedica tots els seus llibres), no se n'amaga: necessita temps, de mitjana uns cinc o sis anys per títols com ara Senyoria (1991) i L'ombra de l'eunuc (1996) o més, set per Les veus del Pamano (2004) i vuit per Jo confesso (2011). A aquest pas, la propera novel·la hauria de sortir pels volts del 2019. Esperarem.