Primavera a tot gas

Després d'una jornada de portes obertes, dimecres, amb la pluja i el belga Stromae de protagonistes, la maquinària del Primavera Sound va començar ahir a funcionar a ple rendiment: onze escenaris amb 75 concerts en el programa i una gentada que feia augurar, tot just poques hores després que comencés el festival, nous rècords d'assistència. Dividit en dos grans espais a una punta i l'altra del Fòrum, el Primavera Sound –amb lleugeres millores de mobilitat, això sí, amb relació a edicions passades– torna a fer inevitables les excursions per anar d'un concert a l'altre, amb la dificultat afegida que les rajoles de certes parts del Fòrum estan en més mal estat que mai.

Una jornada, la d'ahir, malgrat tot, còmoda i tranquil·la, amb el públic –la majoria, com cada any, estranger– reservant energies per a un cap de setmana a mil amb primeres espases del firmament indie com Arcade Fire i Queens of the Stone Age –aquesta última matinada–, Pixies i The National –avui– i Foals i Nine Inch Nails –demà–. A més de concerts a totes hores, hi torna a haver la fira de pòsters de concerts Flatstock, una fira de discos amb la botiga britànica Rough Trade encarregant-se de l'espai central de marxandatge i marques, i entitats, conscients del gran aparador, per als melòmans d'aquí però sobretot de fora, que és el Primavera Sound. Òmnium Cultural repartirà, en aquest sentit, 6.000 pilotes de platja amb la proclama, en català, castellà i anglès, “Un país normal”.

Les primeres hores de festival van servir per visualitzar la diversitat –tant d'estils com de procedència geogràfica– que ha anat assumint els últims anys el festival. Publicitat a través de l'etiqueta #catalanpsychedelia per la seva discogràfica, El Petit de Cal Eril no va atreure malauradament massa públic de fora en la seva matinera actuació, però sí un públic de casa –companys d'ofici com Mazoni, Joan Colomo, Anímic i Miqui Puig inclosos – que van saber apreciar l'actuació de Joan Pons. No van ser els únics rampells de psicodèlia de la jornada: els xilens Föllakzoid, més coneguts als EUA que al seu país, van desplegar el seu convincent aquelarre còsmic i els australians Pond, amb músics de Tame Impala, van evidenciar que, al país dels cangurs, els deliris psych estan que cremen. Del Brasil, un dels països clau d'aquesta edició, es va poder veure Rodrigo Amarante tirant endavant un recital suau i subtil que, sens dubte, s'hauria gaudit molt millor a L'Auditori, per on sí que van passar el sempre maleït Julian Cope –sol amb la guitarra i la seva immensa aura, guanyant-se el públic veterà quan va cantar peces de The Teardrop Explodes– i una bolada Sun Ra Arkestra, liderada per l'home probablement més vell que hagi passat mai pel Primavera Sound: Marshall Allen, que va diumenge va complir noranta anys. Veure aquestes eminències saturnianes del free jazz passejar-se per les butaques del Fòrum va ser, indubtablement, una de les estampes d'ahir. Wind Atlas i Nacho Vegas van mostrar la seva complicitat amb les protestes a Can Vies; Midlake van sobreposar el seu folk-rock ennuvolat i pastoral sota un sol de justícia i els novaiorquesos Antibalas, amb catorze músics a l'escenari, van fer vibrar tothom amb una contagiosa mescla de ritmes llatins. El Primavera Sound, un any més, a tot gas.