El rot de Pitarra

Es veu que les primeres peces de Pitarra eren conegudes com a gatades, o singlots (obres de rima breu i molt còmiques). El poeta Josep Pedrals (que juntament amb Jordi Oriol signen Safari Pitarra) defineix l'obra com “un rot”. O com “un pet”. Ben escatològic. Perquè aquest va ser un tret prou revolucionari al teatre del 1850 i que, ara, encara té prèdica entre l'audiència contemporània. La comèdia, que no s'estalvia ni un despropòsit, tot i que manté un cert to literari juganer i alguna càustica mirada política, s'estrena dimecres a la Sala Tallers. Només s'hi estarà fins al 22 de juny. Aspiren a rebentar taquilles com ja va passar amb L'esquella de la Torratxa, amb Egos Teatre; Lo cantador, de la Jove companyia ITNC, o Liceistes i cruzados, dirigit per Jordi Prat i Coll.

El director del TNC, Xavier Albertí, va encarregar a Jordi Oriol i Josep Pedrals (que ja havien treballat junts en una història surrealista, En comptes de la lletera, La Seca 2012) a traslladar Frederic Soler i Hubert (Serafí Pitarra) al segle XXI. La parella d'autors ha creat una mena d'odissea amb 25 escenes on es desgrana amb heptasíl·labs (els versos habituals de Pitarra) però també amb tetrasíl·labs (“quan els persegueixen perquè tenen molta pressa”, comenta Pedrals) una trama que qüestiona la capacitat de les institucions d'arraconar les seves figures clau amb premis honorífics i escultures a la Rambla. De fet, Pitarra en té una a tocar del Teatre Principal que, per Jordi Oriol, presideix aquell espai amb més pena que glòria.

Per embolicar la troca, el repartiment arrenca amb Lluís Soler (no hi ha notícies que sigui família de l'autor) convertit en un actor vingut a menys que es dedica a sobreviure fent d'escultura humana. La peripècia obliga dos germans actors orfes de mare (Nao Albet i Marcel Borràs, i que no coneixen el pare fins que acabaran creient que el tal Soler seria el pare) a ajudar-lo a desfer una mena de malefici xinès. “Un cuento xino”, finta Pedrals. L'objectiu és alliberar un autor que, pagat de si mateix, es va deixar entabanar per honors i drets d'autor, quan tenia davant la vida eterna i el reconeixement dels descendents de la seva claca hegemònica.

Políticament incorrectes

Si Serafí Pitarra sabia que es premiava la valentia de ser políticament incorrecte, Pedrals i Oriol no han estat menys. Per això, ironitza Albertí “els serveis jurídics de la casa” estan avisats. No hi ha constància definitiva, però s'intueix que poden entrar notícies sobre alguna abdicació de la corona, per posar un exemple. Oriol lamenta l'oblit d'aquest intrèpid autor, tot i que ara ell ha descobert que alguns aforismes de l'avi eren rèpliques de Pitarra. Pedrals repeteix l'arrencada de L'esquella... que cantaven els seus tiets... D'alguna manera, l'ADN de desinhibició dramàtica ha traspassat al segle XXI.