“Entendrem millor Gaudí”

El primer Gaudí. El Gaudí que comença la seva carrera. Això és el que, entre altres coses, però sobretot, ens pot explicar aquest edifici. Cap altre ho pot explicar tan bé. La Casa Vicens és la primera residència unifamiliar que fa, i ens ajudarà a entendre millor el recorregut de la seva trajectòria perquè conté molt del que posteriorment concep en altres edificis.

Aquí hi ha moltes claus, molts dels seus encerts, per comprendre'l, sí. El que passa amb Gaudí, com amb tot gran artista, és que no te l'acabes mai. Ningú l'acabarà d'entendre mai, perquè nosaltres mateixos, d'aquí a 20, 30, 40 o 100 anys, l'interpretarem d'una manera diferent. La Casa Vicens és un escenari ideal perquè successives generacions aportin els seus nous coneixements sobre el geni inesgotable de Gaudí.

Va rebre l'encàrrec a finals dels anys setanta, l'obra va començar el 1883 i es va acabar el 1888. Per ell, que tenia uns 30 anys, va ser un gran repte. El que havia fet fins llavors eren col·laboracions, projectes petits, d'altres que no s'havien dut a terme... Amb la Casa Vicens es planteja els seus primers dilemes de construcció d'un espai en el qual ha de viure una família, encara que no sigui una residència habitual perquè era d'estiueig. Estem parlant d'una vila de Gràcia que estava situada als afores de Barcelona. Gaudí, per tant, sap que ha de respondre a l'encàrrec d'una casa fresca, en contacte amb la natura.

Estic convençut que ni Gaudí ni cap altre gran arquitecte busca l'originalitat per se. El que busca és resoldre problemes d'una manera cada vegada més eficient i respondre millor a les necessitats del seu client, el senyor Vicens. Sí que és cert que tot això el porta a unes formes i a uns materials que nosaltres, a posteriori, interpretem com a originals, trencadors o innovadors, perquè és clar que ho són!, però no era res més que fruit del seu geni, de la seva enorme capacitat de trobar solucions noves. I això no vol dir que en un moment donat, per trobar aquestes solucions noves, no miri enrere; sí que ho fa, dialoga i adopta formes i materials, solucions volumètriques i arquitectòniques, de llenguatges antics, en teoria ja superats. Això Gaudí ho va fer tota la vida: agafar coses del passat, reciclar-les, renovar-les, transformar-les i donar-los-hi una nova utilització per resoldre millor els problemes que se li plantejaven.

Ell té molt en compte l'entorn. No fa un edifici aïllat, no fa un edifici per dir “aquí estic jo i no m'importa el que hi ha al voltant”. No, tot el contrari. Aquí fa una primera gran lliçó d'arquitectura moderna. Hi detectem un tret que definirà no només el seu llenguatge arquitectònic, sinó el de bona part de l'arquitectura moderna del segle XX: el diàleg amb l'entorn. I sobretot amb la natura, que acabarà sent fonamental per entendre l'arquitectura gaudiniana. Ell mira quines plantes, quines formes, quins colors hi ha en aquest tros de terra en el qual ell ha d'aixecar una casa. S'inspira en unes fulles per fer la reixa del jardí, per posar un exemple. I obre la casa per totes bandes, hi fa tot tipus d'obertures perquè corri l'aire, perquè la gent que hi visqui s'hi senti bé. Aquest contacte amb la natura de l'entorn no és només a la pell de la casa. Al seu interior, a tot arreu, vas veient elements que et remeten a l'exterior.

Hi va haver una primera reforma i ampliació el 1925, encara en vida de Gaudí. De fet, la propietària, que des del 1900 era la família Jover, li va demanar que la fes ell, però ja estava totalment immers en la Sagrada Família i va declinar l'encàrrec. Això sí, va recomanar un altre arquitecte, Joan Baptista Serra. Es va doblar el volum de la casa. I amb un total respecte, fins al punt que es van seguir de manera gairebé mimètica les formes, els materials i la concepció volumètrica de l'edifici original. Tant és així que Serra fins i tot va anar a ensenyar el seu projecte a Gaudí perquè li donés el vistiplau, com així va ser. Després, s'hi van anar fent altres petites reformes, però van afectar sobretot el jardí, les construccions que hi havia al jardí, que, malauradament, s'han perdut. L'important és que, 130 anys més tard, tenim encara l'edifici original de Gaudí, i molt ben conservat. Ara, amb una restauració i una petita reforma –més que reforma, remodelació– que hi farem per fer-lo visitable i que afectarà sobretot la part afegida, podrem gaudir-lo tal com ell el va concebre.

Sí, exacte. Quan s'hi viu i, a més, com en aquest cas, els que hi viuen són membres i descendents d'una mateixa família, els Jover, aquesta és la millor garantia que no s'hi facin transformacions importants.

Tot just hi he començat a treballar. El que tenim molt clar, tot l'equip, és que és un edifici que ens permet parlar de l'arquitectura d'un Gaudí molt concret, com ja he dit, i d'una època molt determinada en la història de Gràcia i de Barcelona. Aquest hauria de ser el principi que guiés la museologia. Una museografia ben feta és la que permet fer diferents nivells d'interpretació. I Gaudí és perfecte per a això. Gaudí agrada a tothom, a la gent que el coneix i a la que el desconeix, a la gent de diferents edats i a la gent de diferents procedències. I és el que hem d'aconseguir, no hi pot haver un discurs únic, n'hi ha d'haver molts per a tots els públics. Jo sempre dic que el repte de qualsevol casa museu no és que la gent vingui, sinó que hi torni. La Casa Vicens ha d'explicar històries diferents perquè la gent més propera i la de més lluny vinguin i tornin a venir diverses vegades.

Han de poder disfrutar de la casa el màxim nombre de persones possible, però sempre s'ha de ser molt conscient que és un patrimoni que s'ha de preservar per a les generacions futures. S'ha de trobar la fórmula que faci compatible la visita i la conservació de l'edifici.

La idea és que, com a mínim, tot allò original de Gaudí es pugui veure.

Ens agradaria fer-ho perquè, hi insisteixo, volem que les experiències que ofereixi la visita a la Casa Vicens siguin diverses.