La crònica de la guerra als monestirs

“Dimarts, a 10 de juliol 1691, comensaren a tirar al matí los baluarts de la ciutat y balandras de França […] y que vingué una bomba que derruy de la taulada del tarrat de la porta la capella del cor, portaria y pastriny […]. Domna Juana de Mata y Copons, religiosa profesa, se trobà dañada en lo cap, exint-li abundansia de sanch […]. Fou tal lo desatent y susto que isquerem a peu y córrer a tota presa sens manto ni cosa ninguna, perquè convent y ciutat aparexia un judici.”

En aquest fragment del Llibre de les coses dignes de memòria del monestir de Santa Clara de Barcelona aflora ben cru el terror amb què van viure el llarg període de guerres les monges del cenobi fundat al segle XIII. Un valuós document que s'ha conservat –no pas el monestir, enderrocat quan es va construir la Ciutadella– i que ara impregna de sentit la nova exposició del Museu d'Història de Barcelona, Monestirs urbans en temps de guerra, que també indaga en les vivències d'un altre convent femení, el de Sant Pere de les Puel·les, del segle X, i com el de Santa Clara, establert als afores de la Barcelona emmurallada.

És una altra crònica, i en bona part inèdita, del conflicte vist, i sofert, per les monges benedictines, que per desgràcia seva estaven a primera línia de foc. Unes comunitats de religioses amb forts vincles amb la ciutat. Dones de grans llinatges, dit amb el concepte que irradia aquest projecte expositiu comissariat per Coloma Boada i Irene Brugués, del Servei d'Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines. La Domna Juana de Mata y Copons que va quedar malferida el 10 de juliol del 1691, priora, sotspriora i arxivera major de Santa Clara, pertanyia a una família de la noblesa catalana d'origen medieval. El seu germà va estar al costat de Rafael Casanova la matinada de l'11 de setembre del 1714.

Tot i que la majoria de monges eren de nissagues austriacistes, també n'hi havia del bàndol contrari, com les germanes Teresa i Francesca Sentmenat i d'Oms. El seus tres germans van ser destacats militars al servei de Felip V. I al seu pare, el monarca espanyol el va fer Gran d'Espanya el 1701 i virrei del Perú el 1706. L'exposició (fins al 14 de setembre) revela detalls curiosos de la vida d'aquestes dones de pedigrí dins del monestir. Les monges d'un mateix llinatge disposaven d'una casa per a ús propi amb minyones.

Però la guerra va afectar de la mateixa manera el conjunt de les dues comunitats. Durant el setge del 1714, l'activitat monàstica va quedar pràcticament paralitzada, ja que moltes monges van fugir buscant protecció en altres indrets més segurs. Després de la desfeta, l'abadessa de Santa Clara, el monestir més perjudicat, va moure tots els fils que va poder per trobar un nou edifici on aixoplugar el col·lectiu de monges. Finalment, Felip V li va concedir una part de l'antic Palau Reial. En tot cas, després de la caiguda de la ciutat, va començar una altra història per a aquells dos cenobis femenins.