Mor l'escriptora Ana María Matute als 88 anys

L'escriptora Ana María Matute ha mort aquest dimecres a Barcelona, segons han informat fonts editorials. L'autora d'Olvidado rey Gudú treballava actualment en una altra obra literària. 

Ana María Matute va néixer a Barcelona el 26 de juliol de 1925. Es tracta d'una de les novel·listes més importants i prolífiques de la literatura del segle XX, amb una obra molt centrada en reflectir la política i la societat espanyola de la post-guerra.

Amb 17 anys va escriure la seva primera novel·la, Pequeño teatro, que no va publicar fins onze anys després i amb la qual va obtenir el Premi Planeta el 1954, encara que abans havia arribat Los Abel, finalista del Nadal el 1947. El 1952 va guanyar el Premi Cafè Gijón per Fiesta al noroeste, guardó al qual van seguir els Premis Nacional de Literatura Miguel de Cervantes i de la Crítica per Los hijos muertos el 1959, mateix any en què va aconseguir el Nadal per Primera memoria. Era el primer títol d'una trilogia titulada Los mercaderes i que continuaria amb Los soldados lloran de noche (1963) i La trampa (1969).

Va ser una època marcada pels problemes familiars. El 1952 es va casar amb l'escriptor Eugenio de Goicoechea, amb qui tindria dos anys després el seu únic fill, Juan Pablo, però la separació arribaria aviat, el 1963, un moment en el qual el divorci era una cosa impensable i la custòdia s'atorgava de manera generalitzada al pare.

Durant dos anys, l'escriptora només podia veure el seu fill els dissabte i va aconseguir recuperar la custòdia quan el nen tenia 10 anys. Després de superar aquell tràngol, Matute va viatjar als Estats Units, i durant el curs 1965-1966 va ser lectora a la Universitat d'Indiana, labor que també va desenvolupar a Oklahoma.

A la Universitat de Boston va instituir la Col·lecció Ana María Matute, a la qual va cedir els seus manuscrits i altres documents.

A la seva trajectòria d'èxits hi va sumar el 1965 el Premi Nacional de Literatura Infantil Lazarillo per El polizón del Ulisses i, el 1969, el Fastenrath de l'Acadèmia de la Llengua amb Los soldados lloran de noche. En la dècada dels vuitanta va ser distingida amb el Premi Nacional de Literatura Infantil per Sólo un pie descalzo (1984), després de la qual va arribar un llarg període de silenci motivat per una depressió.

Va publicar la versió original completa de Luciérnagas (1993), una de les seves primeres novel·les, amb la qual va ser finalista del Nadal el 1949 i que havia publicat amb un altre títol -En esta tierra- i incompleta el 1955, a causa de la censura. Altres títols seus són: Algunos muchachos (1964); La torre vigía (1971); El Río (1973), i el 1996 Olvidado Rey Gudú, un preciós conte de fades que es va convertir en una de les seves obres de més èxit.

Va guanyar el Premi de RNE Ojo Crítico Especial per aquesta novel·la que, al costat de La torre vogía (1971) i Aranmanoth (2000) componen la seva trilogia medieval.

Durant la seva carrera també va escriure nombrosos relats, com La pequeña vida (1953); Tres y un sueño (1961), A la mitad del camino (1961), El arrepentido (1961), El polizón del Ulises (1965); Sólo un pie descalzo (1983); El verdadero final de la Bella Durmiente (1995) o Los de la tienda (1998).

Entre els seus contes per a nens destaquen El país de la pizarra (1956); Els niños tontos (1956); Paulina, el mundo y las estrellas (1960); La langosta verde (1961); El cavallito loco (1961); Carnavalito (1972) o La oveja negra (1994).

El 1996 va ser elegida membre de la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua per ocupar la butaca “K” (vacant de Carmen Conde) i va ingressar en aquesta institució dos anys després amb el discurs En el bosque. El 2002 van veure la llum els seus Cuentos de infància, una recopilació de nou contes i il·lustracions que Ana María Matute va escriure quan tenia entre cinc i catorze anys. I entre el 2003 i el 2005, va reeditar el Libro de juegos para los niños de los otros i la seva trilogia medieval, respectivament.

Guardonada amb el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles el 2007, està considerada per la crítica literària “prosista d'una gran capacitat de fabulació” i una experta en narrativa infantil la temàtica de la qual gira entorn de tres eixos: els nens, la incomunicació humana i el paradís impossible.

Malgrat la seva hospitalització, al febrer del 2008 com a conseqüència d'una fractura de tíbia, Matute va finalitzar la que va ser la seva última novel·la, Paraiso deshabitado. I el 2010 va rebre el guardó culminant de la seva carrera, el Premi Miguel de Cervantes. El va merèixer, segons va dir el jurat, per una obra extensa i fecunda que es mou entre el realisme i “la projecció al fantàstic” i per posseir “un món i un llenguatge propis”.