Febleses en una espiral malaltissa

Julio Manrique s'acomiada del Teatre Romea amb una producció ben fidel als seus paràmetres: obra contemporània, posada en escena que genera empatia i que va descarregant petites dosis de bilis en les rèpliques (i també els silencis) dels personatges. Tot i que tot sembli que parli de la capacitat de control a l'entorn d'un tapet on es juga a cartes, en realitat és un retrat prou revelador de les relacions humanes. De pares i fills. Però també d'amos compassius i cambrers ineptes. De mentides i de pèrdues, moltes pèrdues. Per cada un que guanya, cinc perden. La vida sembla que no mantingui una proporció tan bèstia. Manrique és un bon observador de restaurants. Els sap retratar molt bé. Ja ho va fer, per exemple, al Coses que dèiem avui, de Neil Labute (Grec 2010).

L'autor posa el termòmetre als personatges en dues ocasions: en el seu entorn laboral (tots els membres d'aquesta partida de diumenge a la tarda comparteixen feina en un restaurant) i en el moment de la timba. Són dos instants allargassats, que ajuden a veure com una actitud vital es correspon (o no) amb un comportament malaltís en la partida. Manrique hi posa joc coreogràfic en els intermedis, tot accelerant el pas del temps i fent que en el moment de servir sopars i recollir les taules i de baixar al soterrani passi una alenada d'aire que refresqui l'ambient. La tensió en la timba va pujant, gradualment. L'efecte roda giratòria quan es produeixen les partides mostra, en realitat, una espiral que cada cop poua més avall. Com si fos impossible de sortir-ne. El mateix autor, Patrick Marber, confessa haver perdut molts diners apostant.

La disciplina, element que han de conrear els jugadors professionals de pòquer (o no), salta quan l'emoció domina l'ànima. Teatre en estat pur, doncs.