Influïts pel gripau blau
Xesco Boix, trenta anys després de la seva mort, ja no és només un referent per als grups d'animació, sinó que és obertament reivindicat per músics de pop
Joana Serrat:
“La meva mare sempre
em cantava les seves cançons,
em calmava”
Mau Boada (Esperit!):
“Em continua emocionant, sento com si fos una part de mi”
Durant una pila d'anys, els músics de pop del país, especialment l'entelèquia urbana i moderna, van fugir, i sovint ridiculitzar, l'univers xirucaire i kumbaià. Xesco Boix, així doncs, mort avui fa trenta anys, era reivindicat per animadors infantils i determinats músics de folk, però estava molt lluny, encara, de ser citat com a influència, i de manera prou habitual, per músics d'altres corrents.
Els temps, però, han canviat. I molt. No hi ha res tan allunyat dels principis kumbaiàs, per exemple, com el Primavera Sound, però un dels artistes pels quals més decididament aposta el segell discogràfic d'aquest festival, la vigatana Joana Serrat –de qui, fins i tot, un dels temples de la cultura hipster, la botiga de Londres Rough Trade, se'n declara admirador–, no desaprofita cap ocasió per subratllar la importància que han tingut, en la seva vida, cançons com ara El gripau blau i Si ens deixéssim de romanços. “La meva infantesa està impregnada de la música d'en Xesco –afirma–. La meva mare sempre em cantava les seves cançons, ja fos per llevar-me, per anar a dormir o bé perquè jo li ho demanava. La veu d'en Xesco em calmava i em transportava a un món ple de fantasia. Vaig tenir una infantesa idíl·lica, i aquelles cançons eren la banda sonora d'aquesta pau i de la manera d'anar descobrint meravellada el món.”
Un gran referent
D'entre tota l'efervescència pop d'aquests últims anys, no només Joana Serrat ha parlat amb naturalitat i passió de Xesco Boix. Manel, per exemple, també l'ha situat sovint entre els grans referents dels seus anys d'infància. “A casa tots tres germans l'escoltàvem molt –recorda Martí Maymó, baixista del quartet barceloní–. Quan demanava un disc sempre era d'en Xesco i, quan escoltava aquells concerts gravats, sempre pensava en la sort que tenien els nens que hi havien estat.” El Petit de Cal Eril i Mau Boada (Esperit!), d'altra banda, confessen que continuen escoltant-lo en l'actualitat. “Em flipa, em continua emocionant –diu Boada–. Sento com si fos una part de mi. Em sona tan i tan familiar que és com escoltar el meu tiet o el meu germà.” L'interès, d'altra banda, de Joan Pons (El Petit de Cal Eril) per en Xesco l'ha dut, fins i tot, a interessar-se per l'obra del seu germà, Joan Boix, i per les condicions amb les quals el tècnic de so Ricard Casals enregistrava molts d'aquells concerts. “Quan el tornes a escoltar, la qual cosa darrerament he fet sovint, és com tornar en aquell lloc on passaves les vacances de petit –assegura–. Els nens, a l'hora d'escoltar les cançons, són diferents. Són molt més frescos, irracionals i lliures. En Xesco, doncs, hi entrava des d'aquest prisma. No tant pel que sabien o no sabien sinó per la manera com descobrien les coses.” “Devia sentir-se profundament vulnerable i això el situava, al moment, al costat dels infants –afegeix Joana Serrat–. El seu timbre de veu, crec, era l'expressió física d'aquesta vulnerabilitat.” “Estava connectat amb el seu propi nen i mai no hi va desconnectar –rebla Boada–. Això, evidentment, feia vibrar, tant als nens com als adults, que es retrobaven amb el nen que duien dins.”
La influència de Xesco Boix en la música de tots quatre no és òbvia, però tampoc és estranya. “No som gaire de teoritzar aquestes coses, però suposo que alguna cosa en la manera de fer tenim”, diu Martí Maymó (Manel). “Potser en la manera d'explicar alguna història entre cançó i cançó... no ho sé. El cas és que les coses que, en un algun moment, t'han agradat molt, tard o d'hora acaben sortint.” “És difícil de dir però, sense Xesco Boix, Dylan no m'hauria colpit de la mateixa manera. Quan, amb 22 anys, vaig començar a escoltar Bob Dylan hi havia una sonoritat que vaig reconèixer de seguida.”
Joan Pons, d'altra banda, assegura que la música que ha escoltat des dels catorze anys “no té res a veure amb la d'en Xesco”, però “segur que, d'una manera més o menys òbvia” l'ha influït. “En Xesco –afegeix– és de molt abans, pertany a uns moments més irracionals, però aquesta irracionalitat també és molt important, a l'hora de fer quan fas cançons.”