Els colors secrets del romànic

L'última cosa amb què associaríem el romànic és l'or. És a dir, el luxe. Tenim massa enquistada la idea d'un art senzill i auster, molt allunyada del que va ser realment. Les esglésies de fa mil anys eren, per difícil que ens sigui imaginar-ho, un esclat de color i brillantor. L'or, entre altres metalls preciosos, també hi era present. Per desgràcia, a simple vista, avui no es pot detectar en el frontal d'altar de Santa Maria de Lluçà, una peça del tot imprescindible del llegat medieval. I, de fet, no se'n va emprar pas, d'or, però sí una colradura –un vernís de color groguenc aplicat sobre una superfície d'estany– que feia exactament la mateixa impressió. El frontal de Lluçà invocava la llum divina amb el seu aspecte radiant daurat. Enlluernador.

El pas del temps l'ha anat erosionant, com és lògic, i només ha estat possible visualitzar-ne l'essència més pura amb la complicitat de la ciència. El museu que conserva aquest i altres grans tresors romànics, l'Episcopal de Vic (MEV), i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) s'han conxorxat en un projecte de recerca pioner, de nom Magistri Cataloniae, amb uns resultats inicials espectaculars que ara, tres anys després de les primeres anàlisis amb les tècniques més innovadores, es presenten en una exposició: Pintar fa mil anys. Els colors del romànic. La mostra, que es pot visitar al museu de la capital d'Osona fins al 14 de desembre, ha obert un horitzó inèdit, i no cal dir que il·lusionant, per a la investigació de les obres d'art.

L'equip de científics ha localitzat restes d'imitació d'or en tres de les quatre pintures que s'han explorat a fons, totes de la col·lecció del MEV i sobre fusta, molt menys examinada que la pintura mural. En la de Lluçà, han quedat sorpresos per la seva abundància. És una joia del segle XIII, és a dir, del romànic tardà, i a més de la colradura amagava altres secrets molt importants per entendre com pintaven els artistes del romànic. S'hi ha trobat un colorant, blau indi, procedent d'un arbust de l'Índia, que constata que aquells pintors anònims i tan enigmàtics no es resignaven amb el més bàsic i proper, sinó que estaven obstinats a sofisticar el cromatisme dels seus treballs artístics i, si tenien les possibilitats –de fet, més que ells, els aristòcrates o eclesiàstics que els feien els encàrrecs–, anaven a buscar a l'altre cantó del món els materials més exòtics per excel·lir en el seu ofici.

“El color era molt més important a l'edat mitjana del que ens pensem”, exclama Judit Verdaguer, la comissària i conservadora del MEV. A les esglésies, la casa de Déu, era omnipresent, a totes les parets i en nombrosos elements ornamentals. Molts colors i ben vius. I no cal situar-nos a l'avançat segle XIII per esbrinar-ho. Al XII, aquesta pulsió colorista ja era intensa. I l'únic lloc del món on es pot estudiar això és Catalunya, hereva exclusiva d'un patrimoni que actualment custodien el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i el MEV. Només hi ha una única pintura sobre fusta que llueix in situ, el frontal de Llanars, que mai ha sortit de l'església de Sant Esteve. Va recuperar tota la seva esplendor l'any passat al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat i els especialistes encara estan aclaparats per la riquesa de pigments que va aflorar després de l'exhaustiva neteja.

El neguit pel color ja es detecta en la peça més antiga que s'ha preservat, el frontal d'altar de Sant Martí de Puigbò, provinent de Gombrèn. Però és en el baldaquí de Ribes, malauradament mutilat, on el seu creador es va expressar amb més virtuosisme. “Per estil i per tècnica pictòrica, és la millor de totes. L'artista era molt expert”, emfasitza Verdaguer. Gràcies a l'agudesa científica, s'ha descobert que l'autor va utilitzar oli de llinosa com a aglutinant, i no pas l'habitual tremp d'ou, amb el qual va poder fer emergir unes refinades transparències. Mai fins ara s'havia detectat la presència d'oli en una pintura tan primerenca. També va tenir al seu abast el distingit lapislàtzuli, gens fàcil de dominar, per cobrir de blau saturat i fort algunes zones prou generoses de la fusta. Pedra semipreciosa originària de l'Afganistan –“costava tres vegades el seu pes en or”–, el lapislàtzuli era un signe d'ostentació que no sempre es podien permetre. És per això que per al blau normalment utilitzaven l'aerinita, un mineral ben abundant al Pirineu i, per tant, més assequible.

Els artistes de fa mil anys eren grans coneixedors dels potencials dels minerals per proveir-se de pigments. No tots naturals, ja que també eren hàbils en la fabricació de pigments sintètics. Per aconseguir el vermell, el cinabri era ideal, però apreciaven molt més el vermelló, una mescla de sofre i mercuri. El blanc es produïa artificialment. Era el blanc de plom, que en el frontal de Sant Vicenç d'Espinelves a més es va fer servir com a capa de preparació –en lloc de guix, que era el més recurrent–. I, per obtenir el groc, fins i tot posaven en greu perill la seva salut. El mineral que els el proporcionava era l'orpiment, altament tòxic. Però, així i tot, l'adoraven, perquè, una vegada més, els excitava pensar que estaven copiant la grandesa de l'or.

És ben possible que els genis del romànic no tinguessin gaire esperança de vida. Però això és una especulació, com moltes altres que es poden fer. Què en sabem, d'ells? Ni tan sols el nom. “Són els grans ignorats de la història de l'art català”, subratlla Verdaguer.

La gran majoria d'obres són anònimes, sí, però la comissària adverteix que aquesta falta de signatura ens diu molt dels seus creadors. “No buscaven cap protagonisme. Treballaven per a Déu”, afirma. Tots estaven vinculats a monestirs i a catedrals, segurament es formaven als scriptoriums i la seva feina no era res més que una peça més de l'engranatge eclesiàstic. Els principals centres de producció de la pintura sobre taula a la Catalunya del segle XII estaven situats a la Seu d'Urgell, Ripoll i Vic. La resta, una pila d'interrogants. Però, alhora, un repte immens per als estudiosos. La recerca no s'atura i una de les aventures actuals més apassionants és l'elaboració d'un índex de pintors medievals.