La intensa marató del Grec

El director Ramon Simó assegura que és possible: que una persona pot veure tot el que es fa al Festival Grec. Deu ser Superman. Perquè els cronistes que ens hem passat aquest mes intensiu voltant per Barcelona hem lluitat, en realitat, pel mallot verd de la competitivitat. La marató és un Grec i els crítics que procuren seguir-la amb una certa insistència són maratonians de l'escena.

Què quedarà d'aquesta edició? D'entrada, confirmar que la majoria dels espectacles internacionals han complert les expectatives: el retorn d'Ivo van Hove amb The fountainhead (La deu), després d'un unànime clam per Tragèdies romanes, del 2013: potser no ha acabat d'agradar el seu discurs ni la seva desproporció de mitjans, però ningú pot qüestionar que no es tracti d'un espectacle de factura preciosista. S'afegeix a les aclamacions d'Ubu roi, de Cheek by Jowl i Vader dels Peeping Tom. També tenen bona resposta Sun, de Hofesh Schethcer (probablement hagués estat l'ideal per inaugurar el festival, en comptes d'un ambigu Wonderland). També Circa (Beyond) ha repetit havent creat sorpresa per la seva agilitat i, ara, amb un aire d'emoció i sensibilitat que no es va veure en la seva inauguració de l'any passat (Opus). Fins i tot la versió asiàtica de Les criades va sorprendre (quan l'any passat va crear astorament la versió androide japonesa de Les tres germanes).

No tot ha estat un èxit. Romance de Curro el palmo podria ser un bon espectacle però ha arribat massa just. Mata'm ha defraudat, tot i que el punt d'arrencada i el repartiment eren ambiciosos. Krum està passada de voltes volgudament i pot patir la intenció de denúncia per l'estupidesa dels seus personatges, que podríem ser tots, molt en certa manera.

En canvi, La partida ha complert amb solvència. I Merda d'artista no ha deixat indiferent ningú i, qui ho volia, podia celebrar una boutade divertida, tot i esquitxar d'un punt dramàtic. També ha agradat Rhum, un homenatge a Monti que tornarà al Lliure. I al Mercat, Disbarat /Disparate, un joc a cavall de l'acrobàcia i la interpretació musical, que seria bo que seguís investigant perquè el treball encara era de poc ritme i sorpresa per al públic. Espectacles que mereixen trobar temporada (i que no és públic que la tinguin): Tripula, els Farrés Brothers imaginatius, divertits i còmplices; Rudo, de Manolo Alcántara, entre l'equilibri i la instal·lació poètica; El bon lladre de McPherson, dirigit per Xicu Masó; A house in Asia dels Serrano; Numax-Fagor-Plus, un document de Roger Bernat que mira i remira els fracassos de les lluites obreres;Nerium Park de Josep Maria Miró, Shell de Projecte Nisu, d'una foscor impenetrable; i Nadia, un preciós i encoratjador testimoni de la voluntat humana davant de l'adversitat més injusta.

El Festival Grec revoluciona les dates per incitar a la curiositat. I encara es contraprograma incorporant el quarantè aniversari dels Dagoll Dagom a la Mies van der Rohe o tot un cicle de concerts gratuïts al vespre, als jardins. Ho fa amb propostes musicals insòlites o amb exercicis de joc experimental. Hostiando a M podria ser un exemple del que a l'Antic Teatre (de fet, ja han anunciat que el reprogramaran) entenen per teatre sense consideració de res. Dia 31, quilòmetre 42. Qui arribi a la meta estarà exhaust. I es mereix un calorós aplaudiment.