El Shakespeare nostre de l'estiu

Parking Shakespeare és una activitat privilegiada per als usuaris del parc del Nord cada estiu, ja des del 2009. Aquest any torna a haver-hi sessió amb la comèdia Molt soroll per res. Jugant amb armes similars a les del dramaturg al The Globe (no hi ha espai escènic, els actors poden doblar, només posant-se un colador al cap simulant ser de la tropa) i expliquen magistralment una trama d'honor, amor i, sobretot, humor. Només fins al 3 d'agost es pot veure aquesta comèdia d'embolics, orgull i amor. La companyia serveix dos amors contraposats: els dels ingenus i pàmfils herois i els dels folls i audaços. Si el primer encén l'ànima, el segon desperta l'enginy. Sovint, els millors caçadors de paraules són els més fàcils d'atrapar per la mateixa oratòria (només deixant anar un comentari a mitja veu com si no l'hagués de sentir). Aquest Shakespeare nostre de cada estiu té ja la tradició de passar la gorra. Són actors que han de saber persuadir l'espectador i divertir-lo fins a fer-lo còmplice i convidar-lo a fer-lo mínimament sostenible. Tota una festa per als sentits.

La companyia d'actors és estable. El que canvia, cada any, és la direcció que s'ha d'atrevir, a més, a fer una adaptació reduïda de la traducció de Salvador Oliva. Enguany, és Israel Solà l'encarregat de la versió i la direcció. Membre de La Calórica (van debutar amb un interessant Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I al Versus el 2010) ja va saber treballar en una literatura pròxima i d'aparença antiga alhora. S'ha sabut aconsellar, probablement, per aprofitar els desplaçaments entre el públic, la cançó, la música... que tant bé connecten, any rere any en aquesta proposta: al parc del Nord, a l'ombra d'una espiral (tot i el soroll de sirenes, del metro i d'algun mòbil) la gent s'hi asseu i disfruta d'un conte, una comèdia, un bes d'amor i una mirada furtiva d'enveja. Shakespeare lúdic, en estat pur. El seu encant és la senzillesa: serveixen Shakespeare d'una manera ben planera sense desaprofitar el ritme i els ganxos del dramaturg. Són 80 minuts que la peripècia es va desplegant, tenint de còmplice la manera de fer parlar els personatges.

El treball té el rigor de la professionalitat. Tot i que aparentment espontànies, les mirades, les bromes, el passeig entre els espectadors arrenglerats seguint l'ona formada per una rajola capriciosa, són mesurades. El ritme és constant. I és notable l'esforç per fer arribar la veu fins a la darrera filera d'arbres, tot i viure una escena d'intriga o d'amor. Exemples de control són els ulls intrigants que li clava Ariadna Matas com a Hero per saber si serà cert l'amor de Claudi, interpretat per Adrià Diaz, cap al final de la peça. La capacitat de Ricard Sadurní de situar el públic amb una trompeta de joguina i d'aparèixer beneit responsable d'esquadró. O equilibrar el combat dialèctic dels dos enamorats, un punt pagats de si mateixos, Beatriu i Benedicte (genials Ester Cort José Pedro García Balada). Amor de pedra picada. Com el d'aquests artistes pel teatre entès com un gest de comunicació desinteressat. Són eines que demostren, des de la generositat inicial, que el teatre és viu i és estimat pels espectadors més espontanis. I l'entrega d'un, si és sincera, aconsegueix la resposta dels altres.