Els nostres joves omplen els festivals de música en valencià

Amb un amic de la colla parlem dels joves, dels seus comportaments, costums i cultura. Insistia l'amic que els joves d'ara són molt distints de com ho érem nosaltres. Afirmava, el meu company, que són despreocupats i que el coneixement i estima pel nostre País els té igual: tindran fills i no transmetran l'estima per allò nostre. Qui els dirà d'on venim, cap on anem?

Vaig tractar que l'amic veiera l'assumpte des d'una altra òptica. En primer lloc que acceptara que el jovent actual siga d'altra manera —cosa molt normal— a com nosaltres érem a la seua edat. Han canviat moltes coses i la gent jove ara té tot un món de relació mitjançant les xarxes socials per a bé i per a no tant bé. Mirí de mostrar-li alguna d'aquelles coses bones que els joves valencians viuen i gaudeixen, i, que a la vegada, van cisellant un tarannà valencià, joiós, festiu i tanmateix formatiu i d'estima per allò nostre i pels drets de les persones.

L'àmbit que vaig triar va ser el de la música en valencià i ho vaig triar perquè estic convençut que hi ha una remarcable oferta musical de gran quantitat i qualitat. Per un costat, fa anys que gaudim d'una nombrosa colla de grups i per altra banda, mica en mica, han anat arrelant un munt de festivals que cada any fan la seua convocatòria. D'aquestos en parlarem. Darrerament m'he apropat a aquest món en diverses ocasions i, tot i que encara sóc un neòfit, alguna cosa he viscut en primera persona.

Aquest moviment no ha esdevingut per obra de màgia. Algú ha posat els fonaments perquè ara poguérem alçar l'edifici d'aquest magnífic auditori, a l'aire lliure, en el qual es converteix el País Valencià, sobre tot a l'estiu, des de Vinaròs fins Alacant. Cantautors, músics, les nostres bandes, escoles musicals d'estiu (com el Folksona), grups de música folk, bandes de rock, compositors, lletristes i tot un estol de persones que han precedit el moviment actual, tenen alguna cosa a veure en aquest esclat de grups i convocatòries. Evidentment els grups i cantants —no cal dir noms— que fa anys plantaren la llavor encetaren un camí inèdit del qual encara ara estem collint. Però aquest aspecte queda fora de la intenció d'aquest treball; ja m'enteneu.

A hores d'ara la magnitud del moviment de música en valencià abasta, a efectes territorials, pràcticament la totalitat de les comarques valencianoparlants. Fins i tot s'ha editat una guia —FESTIU— dels festivals amb el patrocini de totes les universitats valencianes.

Ací teniu una relació dels festivals .

-Aplec dels Ports. El més antic; enguany era la 37a edició. Cada any es fa en un poble dels Ports. Dura 3 dies.

-Festivern. La nit de Cap d'Any. Itinerant. S'ha fet Ontinyent, Gandia i ara fa anys que es fa a Tavernes de la Valldigna. Dura 3 dies.

-Feslloch: Festival final de “La Gira” de música en valencià que organitza Escola Valenciana a Benlloch. Acampada de 3 dies.

-Diània: S'ha fet enguany la 1a edició. A Ontinyent. 2 dies.

-Gandia Sound: 2 dies. Enguany la 1a edició.

-GanxoRock 3a edició. Tindrà lloc –després d'anys d'aturada– l'estiu de 2015 segons anuncia el Col·lectiu Ganxo a Benigànim.

Altra qüestió són els concerts que es fan en una sola nit. D'aquestos hi ha per un cantó els que es fan puntualment per diversos motius i que, tot i que són un nombre considerable, no podem informar atès que el seu caràcter aleatori no permet obtenir dades al respecte. Per altre costat els que tenen caràcter anual i la seua convocatòria és fixa us els reportem a continuació.

-Meruts Festival a Ontinyent

-Figatell Sound a Oliva

-Festiniu a l'Alqueria d'Asnar

-Trovam a Castelló. Dues nits, sense acampada

-Concert de Falles a Burjassot (des de fa uns anys)

-Concert 25 d'Abril a Burjassot (des de fa uns anys)

-Concert de Benvinguda de la UV

-Concerts de la Gira d'Escola Valenciana. Un concert a cada poble on es fa Trobada!

En algunes d'aquestes convocatòries també hi participa algun grup que empra el castellà (com ara, La Raíz) sense cap problema. El públic ho accepta com si tal cosa. A més entre els diversos grups sembla que hi ha bona entesa i complicitat, fet que genera, així, que el col·lectiu de músics esdevinga un grup compacte i solidari que es referma entre si i es recolza cap a fora pel que fa a necessitats de tipus professional.

A més podem afirmar que cantar en valencià —ja era hora!— ha esdevingut un fet normal. No s'empra el valencià, únicament, per dignificar-lo, per reivindicar-lo. Es fa servir com llengua pròpia, normal, apresa a casa, a l'escola i aquesta, també, val per a fer cultura. Hi ha altres reivindicacions com la manca de treball i l'existència d'un futur incert —que fa emigrar molts joves («Fa tres anys», La Gossa Sorda)—, la manca de democràcia, de llibertat (artistes que pateixen la censura) i altres aspectes d'interès pel públic que també són aspectes que els artistes tenen en compte.

Les modalitats musicals que més interpreten són rock, reggae, hip-hop, rap, ska i també arrepleguen tonades de base tradicional i popular. Val a dir que el nostre instrument nacional el fan sonar alguns grups amb molt d'encert dins les pròpies tonades i melodies que componen. Afegim que és bastant comú que la música d'una cançó siga la suma de distintes modalitats musicals, i esdevé així una barreja de ritmes i cadències que conformen composicions molt vitalistes i acolorides.

Aconseguir aquestes cotes de consolidació i acollida de públic sense cap recolzament i tenint d'esquena, i també de front, la majoria de les autoritats del País Valencià dóna bona mostra de la força, convenciment i coratge que les persones implicades han posat per assolir l'actual nivell.

Tot i que grups com Obrint Pas, Orxata Sound System i cantautors com Pau Alabajos o Feliu Ventura hagen fet actuacions per l'estranger, no ha estat suficient perquè ni Ràdio 9 ni Canal 9 —quan existien— mai no els contractaren. Mai no ha pagat cap Conselleria una plana de publicitat en ningun diari per anunciar algun concert de cap artista o grup que cante en valencià. Han hagut de lluitar contra molts elements que no són propis dels artistes, i, malgrat que això els ha restat temps per a dedicar-se a allò seu propi, se n'han sortit i ara tenim un panorama musical com mai, com mai en la vida, repetisc; en qualitat i quantitat!

Les nostres autoritats —en una exhibició més de la seua prepotència— han preferit contractar Bertín Osborne, la Pantoja i tota la caspa de l'Espanya “cañí” i han ignorat intencionadament, així, l'existència del fenomen musical valencià en valencià que tenien als propis nassos.

Però ni així han pogut aturar la força d'una bona part del jovent valencià que ha fet de la música la seua ferramenta de crit i denúncia a l'ensems que de joia i disbauxa. Açò és el que jo pretenia fer-li entendre al meu amic del qual us parlava al començament.

És una llàstima que, després de tot plegat, continuem sense tenir cap ídol de masses. Cap referent d'aquells que apleguen gentades multitudinàries i que esdevenen un símbol dels que estan presents en les cambres dels joves a casa seua.

No perdem l'esperança. Si hem arribat fins ací, tal volta convocar les masses juvenils no estiga tant lluny.