El captiveri de l'escriptor

En un conegut moment de Tiempos modernos, de Charles Chaplin, Charlot surt de la presó i en trobar-se davant del caos social del seu temps demana de tornar-hi a entrar. Se sent més segur i tranquil a dins que a fora. La paràbola de Chaplin pot ser fàcilment aplicada a la moral d'aquesta insòlita faula cinematogràfica protagonitzada per un dels més reputats, polèmics i controvertits escriptors francesos, Michel Houellebecq. En la pel·lícula dirigida per Guillaume Nicloux, l'escriptor és segrestat per una curiosa i estranya banda i demostra que se sent més segur en captiveri que convertit en l'epicentre de certs rituals socials de la vida intel·lectual. El secuestro de Michel Houellebecq s'inspira sobretot en la polèmica que va sorgir l'any 2011, quan enmig de la gira de presentació d'El mapa y el territori –premi Goncourt– l'escriptor va desaparèixer. Alguns mitjans de comunicació varen especular que havia estat segrestat per Al-Qaida a causa de les seves polèmiques declaracions sobre l'absurditat de la religió islàmica. Al final, la veritat és que Houellebecq ho havia abandonat tot per retirar-se a la seva finca del cap de Gata. Nicloux pren aquesta anècdota com a punt de partida per construir una ficció en què Houellebecq s'autointerpreta i no fa res més que posar en relleu alguns dels trets de la seva personalitat que li han donat un cert impacte mediàtic. Al llarg de la pel·lícula ens trobem amb l'escriptor iconoclasta, profundament crític amb el desenvolupament de la democràcia i amic d'un acostament a les classes populars que l'allunyi de les esferes literàries en les quals hi té un clar protagonisme.

El segrest fictici que ens explica la pel·lícula està dut a terme per un grup de personatges insòlits, que porten l'escriptor a una casa de pagès on viurà amb els pares del segrestadors. Al llarg del temps que passa en captiveri, Houllebecq se sent feliç discutint sobre petites coses de la vida quotidiana i gaudint dels plaers de la vida simple en l'anonimat. La relació amb els segrestadors no revela cap síndrome d'Estocolm, sinó una estranya fraternitat que només es trenca en el moment en què un d'ells decideix criticar J.R. Tolkien. Al llarg de la pel·lícula no sabem quines són les raons del segrest, ni com té lloc el rescat. L'únic que interessa és mostrar un curiós rescat al·legòric sobre l'escriptor segrestat per la fama que busca altres refugis al marge de la vida mundana. La faula funciona i desconcerta.