Marea alta dels musicals
Des que, a principi dels vuitanta, Barcelona es va erigir com a capital dels musicals, s'han renovat fins a quatre generacions d'artistes, que es mantenen en actiu
Després d'una temporada 2013/14 de baixa intensitat, ara tornaran els grans musicals
Parlar de la gènesi de musicals a Barcelona és referir-se a la història de Dagoll Dagom. A principi dels anys vuitanta van decidir apostar per un teatre popular que els garantís altes ocupacions. Dels espectacles amb cançons (Antaviana) van saltar al concepte de musical (Mar i cel). Al costat de Ricard Reguant, un entusiasta dels musicals, que aniria fent-se fort amb Àngels Gonyalons més tard, van ser la primera onada d'un mar de musicals que ja no s'ha aturat. Avui, després que l'any passat es frenessin els musicals de gran format, torna a preparar-se una gran temporada d'aquest llenguatge escènic, tot i les incerteses econòmiques i el llast de l'IVA, que han d'assumir les productores. Es poden comptabilitzar fins a quatre moments històrics, quatre generacions, quatre onades d'una marea que aquest any puja alta.
Daniel Anglès admet que hi ha una diferència entre els primers actors de musicals i ell (que correspondria a la segona època): Si els ho preguntaves als primers, als 12 anys ningú sabia que faria musicals. Els de la generació d'Anglès van descobrir els musicals a partir dels Mar i cel, per exemple. També la formació ha variat notablement. Al començament, els actors havien d'aprendre arriscant-se davant del públic (Gonyalons admet que va aprendre a protegir la veu, tot i projectar-la, havent de fer 12 funcions setmanals en un teatre d'un miler de butaques!). Va ser el duet Gonyalons i Reguant que van obrir el 1994 Memory, la primera escola que integrava els tres grans requisits d'un actor de musical: cantar, ballar, interpretar. De fet, Anglès hi assistiria al primer curs. Al segon, ja era professor. Una dècada més tard, obriria Aules, un nou centre per formar actors de musicals. Són alumnes de les seves darreres promocions els de Per sobre de totes les coses, que han estat actuant al Gaudí aquest estiu. Avui fan la darrera funció, amb la satisfacció d'haver complert el seu somni d'estrenar una peça icònica i, a més, d'haver convençut el públic (fa dies que no quedaven entrades).
La irrupció de Stage Entertainment, la multinacional del musical Barcelona, marca la tercera onada de musicals. Primer va ser amb la complicitat de BTM i de Focus. Però, a partir del 2007, va marcar el moment de major assistència als musicals, amb Cabaret i Mamma mia, ja que se sumaven a les habituals propostes dels grups ja consolidats a les sales més petites (Egos Teatre i el seu Rudiggore..., per exemple) i a propostes de gran format de Dagoll Dagom (Boscos endins...). La sortida de Stage del BTM tot i presentar el seu millor musical, Los miserables, obre la quarta època, en què Dagoll Dagom s'ha refugiat sovint en el rock català (Cop de rock), però sobretot en productes televisius: La família irreal, a partir dels personatges de Polònia o Super3, (Súper 3, el musical). Un grapat de joves actors del High School Musical (2009), avui assenten el repartiment de Sister Act. Mariona Castillo, que va debutar amb Mamma mia, avui opta per la intimitat com (A)Murs, o el nou títol que prepara amb Nina al Círcol Maldà (Mares i filles).
A l'efervescència de la primera i tercera època que semblava no tenir fi li han seguit dos moments de crisi a les taquilles. Però no pas creativa. Potser van caure propostes de gran format però s'han anat multiplicant les de petit format, obrint molt més el ventall de tipus de musicals. De fet, Gonyalons i Anglès celebren que els seus alumnes, ara, no s'esperin a rebre una trucada i es limitin a fer càstings, sinó que s'atreveixin a proposar els seus propis espectacles. Del Memory, per exemple, sorgeixen Ferran González i Alícia Serrat, que van triomfar amb un desinhibit Pegados i aquest Grec han provat sort picant un punt més ambiciós amb Merda d'artista.
Dos Saïds dalt del vaixell
Roger Berruezo serà el Saïd que Carlos Gramaje ha fet més de 1.000 vegades. Responen a moments diferents. Gramaje va buscar la manera de formar-se quan encara no hi havia res específic pel món del musical. Avui, de fet, presenta una nova pedagogia per formar actors de musicals. Berruezo es lamenta del poc temps que ha tingut per formar-se. Els èxits (des que va debutar a Què amb Manu Guix i Àngel Llacer) s'han anat encadenant. Va deixar els seus estudis de disseny; ara sap que el seu ofici és el d'actor. L'un té ganes de volar altra vegada per la corda per tot el perímetre del vaixell. L'altre va integrant les botes i el sabre en els seus primers salts, de pal a pal. Cap dels dos no ha vist, fins ara, mai la funció des de la platea. Gramaje perquè no va fallar a cap funció (no tenia cover). Berruezo perquè encara no havia descobert els musicals. Sí que ha estudiat amb vídeo les dues produccions anteriors.
Avui, Clara Altarriba, el nou entusiasme
Clara Altarriba és l'exemple dels que ara arrenquen en la seva carrera. En poques setmanes estrenarà al Teatre del Raval L'esbudellador de whitechapel. Si ja li agradava cantar i la música de ben petita, l'encanteri del musical li va venir arran de ser amiga de la filla de Josep Rosell (escenògraf de Poe). Amb la classe, van anar a veure el segon Mar i cel, el 2004. A partir de llavors va recuperar peces anteriors com ara Flor de nit i el mateix Poe, gràcies als vídeos, i va començar a conèixer els musicals internacionals: Wicked, El fantasma de l'òpera, The miserables...
L'actriu es va començar a formar en una escola de Gràcia i més tard va entrar a l'Institut del Teatre i a Aules. Aquest darrer curs ha estat fent un Erasmus a Londres i ha pogut veure molts més musicals. Alguns, com ara Miss Saigon i Book of Mormon, és impossible que es vegin mai a Barcelona, opina. De fet, ara, a Catalunya es decanta més pel teatre de text (segueix les cartelleres del TNC, Lliure,
Beckett...) perquè se sent més exigent amb el resultat dels musicals –“m'enfado si veig coses que no estan bé”–, però els freqüenta per donar suport als companys de promoció. Altarriba reivindica la difícil professió dels actors de musicals, que, sovint, són menystinguts. Té clar que la prioritat és la interpretació i no el cant, “perquè no és un concert, abans és teatre”.
Nou mil·lenni, Ignasi Vidal, cim dels musicals
Stage Entertainment pretén recuperar la potència dels musicals a Barcelona. Primer, ho prova de fer creant productes propis còmplice amb les productores habituals. No aconsegueixen grans èxits i sí un inexplicable fracàs: Gaudí. Després d'uns anys de reflexió, tornen a Barcelona acaparant el Barcelona Teatre Musical, tot i buscar emplaçaments més adequats i cèntrics (actuen a l'Apolo amb Cabaret; al Tívoli amb High School Musical i flirtegen per llogar el Coliseum, sense sort). Més endavant, aventuren guanyar els cines IMAX del Port Vell per als musicals, un projecte que va caure, però, de seguida. Al BTM, van triomfar amb Mamma mia i amb La bella y la bestia però no van quedar prou satisfets de les recaptacions de Los miserables, fet que va obligar a una altra aturada. Ignasi Vidal és Javert en aquesta producció. Veí del Raval, aquest estiu ha actuat a casa (al Liceu) amb una miniestada de Los miserables. Assegura que quan s'acabi aquesta gira, deixarà la tensió dels musicals perquè suposa un desgast molt gran (sobretot quan es volta arreu). En la seva generació hi ha altres noms, com ara Marta Ribera, amb qui també han compartit aventures dins de Stage i a Spamalot i, fins i tot al Grease del 1998 que va dirigir Luis Ramírez.
Anys vuitanta, Àngels Gonyalons, abans dels ‘Memory'
L'actriu Àngels Gonyalons debuta al teatre el 1981 (compartint escenari amb Paco Morán i participant en una Fedra de Racine de la companyia Montserrat Salvador). És el 1987 que debuta amb la versió catalana de La botiga dels horrors. Després de fer Blanca en la primera producció de Mar i cel, es consolida la relació professional amb Ricard Reguant. Des d'Estan tocant la nostra cançó, a més, Gonyalons viatja a Londres i aprenia veient aquelles intèrprets. Més tard, vindrà l'època gloriosa de Memory, Germans de sang, Tots dos...
Ara, l'actriu és a punt d'arrencar assajos de Sister Act, la primera vegada que treballarà amb la multinacional del musical (“és un estímul, serà un aprenentatge”).Està molt satisfeta de la seva carrera perquè “he tingut la sort de fer més del que havia somniat”.
Reivindica els musicals en tots els seus formats.
Gonyalons remarca que,
per damunt de tot, s'ha de ser actriu, que canta i balla. Admet que és indispensable la tècnica i recomana que s'aprengui amb la tècnica correcta. El seu repte són trajectòries com les de Glenn Close o Meryl Streep, que dominen indistintament qualsevol
llenguatge (teatre, cine, musical...). Ella, de fet, ha pogut tornar
al teatre amb la versió castellana de Paraules encadenades (2000), de Jordi Galceran,
o Acosta't, de Marber, amb
Ramon Madaula, Àlex Casanovas i Anna Ycobalzeta (2003).
Anys noranta, Daniel Anglès, inquietud per les perles
Se sabia de memòria les cançons d'Evita i d'El mikado perquè els pares li posaven les cassets al cotxe. Però es va enamorar dels musicals quan va veure Mar i cel el 1988: tenia 12 anys. Amb l'espectacle Memory, de Gonyalons i Reguant, va entendre que aquell univers era amplíssim. El 1992 va fer el seu primer viatge a Londres, que ha estat el seu referent perquè “se l'han inventat ells, els pertany”. Van saber fer evolucionar l'opereta cap al musical, mentre que altres fonts com la sarsuela o el cabaret no van saber actualitzar-se. La segona onada, de fet, correspon a la irrupció de les petites companyies, com ara la d'El Musical Més Petit.
A Catalunya, lamenta Anglès, no s'aborda la globalitat del gènere musical, perquè es limiten a uns repertori de títols, generalment, molt limitats. Si es coneix Sondheim, és molt gràcies a la insistència de Mario Gas (Golfos de Roma, Sweeney Todd, A little night music, Follies), comenta.
Tot i que avui “la formació és més alta que mai”, Anglès no menysté gens els repartiments de, per exemple, el Mar i cel del 1988; “llavors i ara segueixo pensant que estaven brillants”. Per a Anglès, la clau és transmetre emoció a escena. Per fer-ho, cal que es canti “excepcionalment bé” i després mirar de garantir el màxim nivell actoral. Ha estat director de Per sobre de totes les coses. S'hi sent identificat, perquè ell fa dues dècades també emprenia el camí. Aquesta nit estaran tristos però el que compta és “el cop a l'esquena” d'empenta que els demostra que ho han pogut fer.