“Visc i torno a reviure”

El somriure ampli i net era la seva carta de presentació i l'optimisme, una manera d'entendre la vida. I caldria afegir-hi que l'existència de Montserrat Abelló (Tarragona, 1918) no va ser fàcil perquè durant llargs períodes no va poder dedicar-se a la seva passió, la poesia. La biografia la uneix als moments més complicats del país. De fet, va sortir de Catalunya perquè, al seu pare, li van dir que si es quedava el liquidarien. Amb vint anys acabats de fer es va decidir a acompanyar-lo. I l'excursió no van ser dos dies, sinó 20 anys i el periple es va estendre per França, Anglaterra i, finalment, Xile, on va coincidir amb una part de l'exili. Quan se li preguntava pels anys republicans, mostrava una actitud gens victimista. Explicava l'entusiasme i la convicció que guanyarien la guerra, que la lluita estava justificada per una causa justa contra el feixisme i els militars.

Precisament d'aquests anys prové la seva força, i en tenia molta, com va declarar a Montserrat Serra en una magnífica entrevista per a Vilaweb: “Jo crec que aquesta força que tinc em va néixer llavors. Vaig anar a la universitat, vaig fer oposicions i vaig fer classes en un institut... Quan em vaig incorporar en aquest món, em va venir la força. A casa no es respirava un ambient gens depriment. Vam tenir la sort que, a ningú, no ens va passar res gros. I culturalment es feien milers de coses, hi havia molta més llibertat. Era una cosa diferent. Per això sóc contrària a la gent que diu que La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, reflecteix la vida barcelonina. L'esperit que es vivia llavors em penso que no hi és ben reflectit. En general, era més aviat com acabo de dir. Això que explica Rodoreda, que ho fa extraordinàriament bé, es refereix a una situació molt determinada.”

Llicenciada en filologia anglesa, el llarg exili li va servir per aprofundir en l'estudi de les llengües, per fer de professora d'anglès i per començar a traduir al català autors imprescindibles, i també –i cosa més inhabitual– escriptors catalans a l'anglès, com va ser el cas de l'esmentada Rodoreda, a més de Salvador Espriu, Olga Xirinacs, Maria Àngels Anglada i
la malaguanyada Maria-Mercè Marçal, amb qui va mantenir una afinitat estètica i ideològica.

Són apunts intel·lectuals d'una persona, però, a qui no podies separar de la simpatia. Quan la trobaves, sempre aprofitava per evocar records comuns, com quan la vaig conèixer a mitjan anys vuitanta arran de la publicació del seu llibre El blat del temps. Em va trucar per dir-me que era el primer home, des de Joan Oliver, que havia tractat la seva obra amb respecte i desinhibidament. I cada cop que ens vam veure m'ho va repetir. La seva gratitud era una característica de la manera d'entendre l'amistat i les relacions humanes.

Per exemple, sempre reivindicava el paper dels valencians i la fidelitat que va mantenir amb el poeta Vicent Berenguer, responsable d'Edicions de la Guerra, amb qui va publicar gran part de la seva obra des dels anys noranta, temps especialment fructífers i de reconeixements com ara la Creu de Sant Jordi i el premi Crítica Serra d'Or, que s'han de sumar a la Lletra d'Or, el Cavall Verd, el Cadaqués a Quima Jaume i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Ella els rebia encantada –tots són a obra publicada– i immediatament els relativitzava. Hi insisteixo perquè no es pot definir l'obra vital i alhora evanescent d'Abelló sense associar-la a una personalitat ferma i delicada, virtuosa i agraïda per qual-
sevol detall que trenqués
les dificultats, davant les quals mai es va arronsar.

Abelló va ser una dona moderna que va travessar el segle XX renovant els llegats de la tradició literària. Amb la mateixa qualitat va complementar la traducció de novel·listes de la incidència d'Agatha Christie, Iris Murdoch i E.M. Forster amb la de poetes com ara Sylvia Plath, Anne Sexton i Adrienne Rich, tres fars de la literatura americana, dins d'una sèrie de llibres on també destaca Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX, presentat el 1993.

Dins d'aquestes línies precipitades, no voldria deixar de banda el seu estil subtil, amorós, candent, com en aquest poema de fa trenta anys, ple d'intensitat i lirisme, d'El blat del temps: “Visc i torno / a reviure / cada poema, / cada paraula. / Estimo tant / la vida / que la faig meva / moltes vegades.”

La paraula nua, en el so i en el significat, l'ha acompanyat, així com la sinceritat, condició imprescindible en el seu concepte de poesia. D'un dels seus mestres manllevava una consigna: “La veritat és bellesa i la bellesa és veritat.” Era la bellesa de la gran Montserrat Abelló.