“Sang i fetge, sí; policies i detectius, no”

No em sento un escriptor monocolor, tot i que publico en col·leccions de novel·la negra. I així se'm considera, però la veritat és que aquesta catalogació va venir perquè fa tres anys em van incloure en un assaig de novel·la negra en català. Aleshores, quan jo em creia senzillament un escriptor generalista, em vaig descobrir com un novel·lista negre.

Sí, és el gènere que més m'agrada llegir i el que escric de manera espontània. És un gènere una mica menystingut i m'agrada caminar pels marges.

És un gènere popular, això fa que en determinats cercles crítics no estigui ben acceptat, perquè equiparen novel·la negra a poca qualitat. Com en tots els gèneres, n'hi ha de bona i de dolenta.

El meu rècord el tinc a Trenta-dos morts i un home cansat [riu]. M'agrada fer sang i fetge, però en canvi mai utilitzo com
a protagonistes ni policies ni
investigadors privats.

No gaire, però la idea de l'assassinat hi és molt present.

Com que no faig trames detectivesques ni policíaques, el que miro d'explicar són històries de gent corrent que, per causes que formen part de la vida, es troben en carrerons sense sortida, o amb el delicte. Assassinar no és tan fàcil com el que veiem a la televisió. El que m'agrada relatar és el conflicte que porta una persona aparentment normal a prendre aquesta decisió i a dur-la a terme.

Sí, segurament, i amb Ed Bunker i amb Tarantino i amb Don Winslow i amb Andreu Martín i amb Sam Peckinpah i amb Park Chan-wook i... amb Zappa!

Poca cosa. Coincideixo una miqueta amb detalls de la manera de narrar de Nesbo, però em sento un autor mediterrani.

Hi ha un moment en què canvio de registre. M'agrada buscar estructures que enganxin i que siguin poc previsibles, que el lector no intueixi el que passarà en el pròxim capítol. No crec que sigui una influència conscient, però sí que buscava el to de l'època en aquesta part de la novel·la.

Històricament, la novel·la negra sempre té com a rerefons la realitat social. No busco reflectir-la de manera forçada, però els personatges es mouen en un entorn real i el reflecteixo en l'obra, lògicament.

No és un canvi radical. Els meus plantejaments sempre són els mateixos, independentment del gènere: que hi hagi humor, diàlegs treballats que sonin naturals, descripcions que defugin el tòpic i, sobretot, fer-ho ben entenedor i atractiu.

El mes vinent publico la novel·la L'insòlit viatge de Jerónimo de Ayanz (Barcanova) i al novembre, La reina de diamants (Llibres del Delicte), una novel·la pulp escrita a vuit mans amb Sebastià Bennasar, Salvador Macip i Marc Moreno.

Groc i negre, com una portada de La Cua de Palla.