La Mafalda s'ha fet adulta

Hi ha un desencís que potser la crisi econòmica ha fet més profund però que és una tristesa vital. Una imatge que apareix en la crisi dels 40 i de la qual no sembla fàcil desempallegar-se. Parla de la sensació de conformar-se amb allò que a un li ha tocat viure. Cadascú només pot aspirar a la seva semivida. La Mafalda existencialista (aquella nena que sempre preguntava i volia aprendre i fer un món millor) entén, per fi, que els nens no els porta una cigonya i que no n'hi ha prou amb arremangar-se les mànigues i convidar els seus veïns a empènyer el seu país cap a un futur millor. Mònica Glaenzel és aquesta Mafalda, que ha escrit una dramaturga grega. És una dona, ben conscient de les seves fronteres i d'allò que encara li commou però que no troba la força per continuar. No troba la raó per seguir. Glaenzel s'explica des de l'amargor i els ulls vidriosos de l'arrencada a la coreografia més farsesca amb el permís de Nino Bravo (Libre), Queen (I want you be free), fins i tot, breument, de Lluís Llach (Ítaca).

L'encert de l'espectacle és mostrar aquella lucidesa sense estridències, sincera, revelant fins ell més profund dels pensaments del personatge a públic. Navegant del drama a la comèdia, de la veritat a la ficció. Aquest viatge permet, gràcies a una misteriosa M.A.R.I.L.U.L.A., visitar sant Pere i veure una mena d'Ovidi Montllor amb ales que, en realitat, és un altre impostor amb ganes que algú l'acompanyi fent palmes. L'adaptació insisteix, un pèl massa, a desbrossar els acrònims de les farmacioles. Si la salut és l'únic que es pot arreglar, per què sempre desitgem a tothom que “mentre tingui salut, tota la resta s'arreglarà?” Doncs això, lucidesa amarga, ràbia positiva d'aquesta Mafalda que s'ha fet gran i que persuadeix per la seva contundència i cor obert.