Territori

HISTÒRIA

carles ribera

Humor retrobat

L'Arxiu Municipal de Girona (AMGi) recupera el quinzenal satíric ‘El Pont de Pedra', editat entre 1935 i 1936, del qual se n'havia perdut el rastre documental

La premsa satírica té una llarga i prolífica història a Catalunya, amb una edat d'Or que caldria situar en el primer terç del segle XX, una època daurada interrompuda primer per la Guerra Civil i, tot seguit, amputada de soca-rel per una dictadura que, com tots els règims totalitaris, tenia entre els seus incomptables defectes un dèficit important de sentit de l'humor.

Els noms que vénen al cap a l'hora de repassar les capçaleres més recordades d'aquells moments són, per citar-ne algunes, El Cu-cut, L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, Papitu o El Be Negre, de vida més o menys llarga i més que menys accidentada. Totes autèntiques joies d'un gènere periodístic que mai no ha tornat a recuperar ni la popularitat ni el nivell de qualitat d'antany. Com és natural, l'epicentre d'aquesta tradició satírica va ser la ciutat de Barcelona, per bé que les publicacions d'aquestes característiques van proliferar arreu del territori.

Un dels exemples d'aquesta premsa satírica off-Barcelona és el del quinzenal El Pont de Pedra, publicat a Girona entre 1935 i 1936, del qual se n'havia perdut totalment el rastre fins a l'ingrés, la primavera passada, d'un número solt i d'una col·lecció de set números procedents, respectivament, de les donacions a l'Arxiu Municipal de Girona (AMGi) dels exemplars que havien pertangut a Jordi Gibert i Gibert i Joan Rustullet i Bolasell. El bon estat de conservació obre una porta a l'estudi d'una capçalera de vida efímera però de contingut altament interessant per acostar-se, entre altres coses, a la vida social gironina de caire més popular a l'època republicana.

El Pont de Pedra, que es defineix com a periòdic satíric, és un exemple de la cinquantena de publicacions que l'historiador de la premsa Lluís Costa té inventariades a la capital gironina durant el període 1931-1939. D'aquestes, més de trenta neixen justament en aquests anys i la gran majoria tenen una vida efímera, irregular i especialment accidentada a partir del 1934. Únicament L'Autonomista i el Diari de Girona surten al carrer de manera constant en època republicana.

Pel que fa al sector de la premsa satírica, El Pont de Pedra apareix en un moment que aquest gènere ha desaparegut dels quioscos gironins, almenys pel que fa a les capçaleres locals. “No és una vergonya que pobles de poca importància com Banyoles, Palafrugell, Blanes i altres tinguin els seus periòdics barrilaires i a Girona faci dos anys que ningú riu?”, s'exclamen els redactors del paper en el primer número. Els precedents “barrilaires” a la capital gironina són Clar i Net (que després d'una primera etapa al 1917-18, reapareix entre els anys 1931 i 1933), La Rambla de Girona, Les Voltes de la Rambla i L'Espinguet, cap dels quals sobreviu més enllà de l'any 1933.

D'El Pont de Pedra, que pren el nom del que aleshores era el centre neuràlgic de la ciutat, se'n sap ben poca cosa en espera d'estudis futurs, a banda que va alternar com a impressors els tallers Ginés i de Salvi Lladó, que el primer número va publicar-se el 7 d'octubre de 1935 i que l'últim exemplar conservat (probablement un dels darrers, perquè en els últims números alguns escrits ja posen de manifest dificultats per editar la publicació) data del 18 de gener de 1936, un mes abans de les eleccions generals que posarien fi al conservador i anticatalanista Bienni Negre republicà.

Del personal responsable de la direcció i redacció tampoc se n'ha escatit la identitat, ja que els articles van signats amb pseudònim o directament són anònims. Botarut, Megàfon, L'acomodador, Ego Bum, Batraci, Pinyac o Cavaller Nasroent són algunes de les rúbriques. Només s'han pogut identificar els dibuixants, Josep González, que signa com a Sifo, gràcies al fet que també va ser col·laborador del Diari de Girona, on surt referenciat amb motiu d'una exposició de les seves caricatures al local social del Grup Excursionista i Esportiu Gironí (GEiEG). Altres il·lustracions estan signades per Ortega i Tejero.

La temàtica del periòdic està molt centrada en una mena de crònica rosa gironina. Aquí sí que apareixen noms i cognoms de gironins i gironines que ben segur devien enrogir en veure's protagonistes de xafarderies o rumors de l'estil “sembla que faran carambola la Mercè Maduell i en Frigola”. També es mostra interès pels esports o l'actualitat cinematogràfica passats pel sedàs de la mordacitat. La crònica internacional té una pruïja pel conflicte estel·lar de l'època, la guerra d'Abissínia, deliri imperial de Mussolini a l'Àfrica, un cas que polaritzava de manera abrandada la societat catalana.

Els set números que s'han localitzat, amb paginació normalment de 12 planes, amb un especial de Fires que arriba a la vintena, contenen força publicitat, amb anuncis de comerços destacats, alguns dels quals han arribat fins als nostres dies, com La Moda, la barreteria Arxer, can Pujadas de la Rambla o fustes Farreras. Com a bona mostra del to satíric i paròdic, el quinzenal convoca un certamen per lliurar la “Flor artificial dels Jocs Florals” i organitza el concurs Capols literaris, en el qual s'especifica: “Els treballs tindran que ésser escrits en català. No acceptarem els que vinguin en esperanto o morse.”

Tot i la voluntat expressa de defugir la polèmica política, en la seva curta vida aquesta publicació no s'estalvia l'acció de la censura del Bienni Negre (la supressió de la qual celebra en el seu número 5, el desembre del 1935, publicant una mostra dels acudits prohibits) ni trifulgues polítiques derivades de l'animadversió dels impulsors del periòdic cap a la dreta espanyolista encarnada per la CEDA i un dels homes forts a Girona, Josep Ayats. Políticament, a banda de la citada antipatia contra la CEDA (que, per cert, té una presència testimonial a Girona), el periòdic no mostra cap preferència expressa. Tanmateix, ben aviat, en el número 2, ha de desmentir una presumpta adscripció a la Lliga: “Sembla que El Pont de Pedra fa olor de ser de la Lliga. Així ho diu tothom... que no és de la Lliga. Nosaltres ho desmentim rodonament.” Curiosament, però, dels dos articles amb nom real que es publiquen en els números localitzats (dues cartes al director manllevades del Diari de Girona, òrgan oficiós del catalanisme conservador gironí) un el signa el periodista i regidor de la Lliga Manuel Bonmatí. A aquest fet se li suma la circumstància que un dels dibuixants, l'esmentat Sifo, també és col·laborador del Diari de Girona; a més, El Pont de Pedra també mostra una certa mania a Joaquim Camps i Arboix, que uns anys abans havia fluctuat de la Lliga cap a l'esquerra republicana. De tot plegat es pot deduir que les acusacions de ser un mitjà pròxim al partit de Cambó, de les quals es defensa el periòdic, si no exactes, sembla que no estan pas fetes sense fonament. Allò que és cert és que, generalment, totes les publicacions de caire satíric que anaven sorgint i morint a l'època solien ser instruments de grups polítics per escriure amb tinta més gruixuda allò que la premsa seriosa, o els periodistes amb noms i cognoms, no gosaven dir. El Pont de Pedra n'és un exemple a estudiar.

Disponible a la xarxa
Tant el lector que vulgui conèixer més a fons el contingut d'El Pont Pedra com els investigadors interessats a aprofundir sobre aquest periòdic tenen des de fa unes setmanes a la xarxa tots els números que se'n conserven, gràcies a l'hemeroteca de premsa digitalitzada de l'Arxiu Municipal de Girona (AMGi). Aquest fons, que incorpora moltes donacions de particulars, té consultables en línia (www.girona.cat/sgdap/cat/premsa.php) més de dos milions i mig de pàgines de diaris corresponents a 26 capçaleres des de 1808. Una capbussada per l'hemeroteca virtual permet rellegir des de les planes de la Gazette de Gironne, editada pel comandament napoleònic que va dominar la ciutat entre 1810 i 1812, passant per L'Autonomista dels germans Rahola, fins arribar als fons del diari El Punt i de l'Avui, El 9 esportiu o la revista Presència.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia