L'art pren la paraula

Fins fa quatre anys, el col·leccionista francès Philippe Méaille tenia la seva casa, el Château de la Bainerie, al nord del país, plena d'obres d'art. Res estrany si no fos perquè la major part d'aquestes obres són textos del col·lectiu d'artistes Art & Language, forjadors de l'art conceptual. Méaille era feliç al seu preciós castell del segle XVIII amb totes les estances folrades de papers que custodien algunes de les discussions i idees més interessants que s'han escrit mai sobre el veritable significat de l'art. Però tot es va tòrcer quan es va adonar que aquell material era efímer i que s'acostava al mig segle de vida en un estat de conservació totalment decrèpit. Tant, que va trucar a la porta del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba).

El 2010 van entrar al museu de la plaça dels Àngels més de 500 obres d'Art & Language que demanaven a crits un rescat. Méaille, el gran col·leccionista d'aquest moviment tan incomprès com visionari, va dipositar-les per un període de cinc anys i ara, vist el resultat del llarg procés de restauració, estudi, documentació i ordenació, ha prorrogat l'acord tres anys més. Tot l'equip del Macba s'ha involucrat en aquest projecte titànic que ara també lluirà en una exposició que s'inaugura avui al vespre: Art & Language incomplet (fins al 12 d'abril).

Serà la segona vegada que el públic català s'examina amb l'ideari artístic rebel d'un grup “imprescindible per entendre la història de l'art contemporani”, subratlla el director del museu, Bartomeu Marí. La primera va ser ja fa quinze anys a la Fundació Tàpies, en una exposició forjada amb materials ben diferents però amb el mateix comissari, Carles Guerra, que el 2006 va dedicar la seva tesi doctoral a Art & Language.

El col·lectiu, amb bases als Estats Units i Anglaterra, va arribar a ser molt nombrós, amb desenes de membres de perfils múltiples, alguns tan populars com la cineasta Kathryn Bigelow, però actualment només es manté actiu gràcies a dos dels artistes que el van fundar, Michael Baldwin i Mel Ramsden. El neguit de tots ells va ser desafiar, sense pietat, l'establishment. Van ser uns pioners en la crítica a la institucionalització de l'art i, com a grup, van renunciar a la seva identitat individual perquè detestaven l'ego dels artistes. “Als seixanta vam començar a veure amb molta preocupació que els artistes estaven perdent el control de les seves obres. I vam decidir que el millor era escriure perquè es poguessin llegir les nostres obres sense que ningú en manipulés els significats”, diu Ramsden.

Al principi, només conversaven, debatien i escrivien, i els plovien burles de tota mena. “Els feien passar per uns imitadors de filòsofs”, relata Guerra. Els seus textos són com manuals d'instruccions per construir les obres, cosa que més endavant sí que van fer. Tampoc no van tardar a fer pintures, això sí, amb sobredosis d'ironia i de provocació per no caure mai en el parany que tanta angúnia els feia: el de l'espectacle de l'art.