“Sempre hem estat una orquestra rara”

Pel mateix motiu pel qual pleguen tantes empreses els darrers anys: no surten els números. Hem estat aguantant, com es diu en castellà, contra viento y marea, però ara hem dit prou. Els anys vuitanta, època en què els ajuntaments movien molts calés per a les seves festes, ja fa temps que han quedat enrere, i les nostres aparicions a la televisió, en programes com el de l'Hermida o la María Teresa Campos, que ens permetien després anar de gira a Galícia, Andalusia i el País Basc, també s'han acabat.

Molt. Som i sempre ens hem sentit una orquestra catalana, però sovint passava que, a Madrid, tocàvem en un pavelló per a set o vuit mil persones enfebrades que ens tractaven com si fóssim els Rolling Stones i, l'endemà, anàvem a un poble de la Catalunya profunda i ens amenaçaven, per exemple, de fotre'ns al riu si no tocàvem fins a les sis del matí. No era una cosa generalitzada, però passava.

Això de Sanjosex no ho sabia, i em poses la pell de gallina. L'altre dia, a Sant Boi, vam coincidir amb en Refree als premis Altaveu i em va saludar molt emocionat. I va venir també un dels músics de Za! amb la seva mare per fer-se una foto i dir-me que, quan el pare s'adonés que s'havien fotografiat amb mi, al·lucinaria. Són gestos que t'omplen de satisfacció i que et fan pensar que alguna cosa hem fet bé a la vida... Però, vaja, com et deia, no tenim feina.

Crec que no. El que preval és la moda, amb orquestres tocant els hits del moment. Nosaltres, d'alguna manera, sempre hem estat una orquestra rara, però al començament aquesta raresa va entroncar amb la modernitat. Vam connectar amb la gent jove, que ens seguia per tots els pobles, i això va fer que les comissions de festes ens contractessin. A parer de la majoria d'aquestes comissions, érem uns peluts que ens drogàvem, que anàvem vestits de qualsevol manera i que no sabíem tocar. Però, és clar, se'ls omplia l'envelat, el bar no parava de servir cerveses i contractaven la Plateria.

Sí, i la veritat és que al començament no érem gaire bons. Però el terreny era perfecte: les associacions de veïns recuperaven noms de carrer, protestaven contra línies d'alta tensió i, amb tot això, hi havia la Plateria, que valia quatre duros, tocava totes les hores del món i estava disposada a anar allà on fos. Veníem d'una època grisa i es va obrir una porta a divertir-nos i a recordar que teníem un cos i que s'havia de ballar. I és curiós, perquè ara tot plegat s'ha portat a l'extrem, i tot són riallades fàcils, amb ple de grups amables. Nosaltres fèiem música comercial, però teníem un punt càustic. Érem els fumetes i els moderns de l'època.

Hi va haver una reunió amb el Sisa [que, aquella nit, va inaugurar el seu àlter ego de Ricardo Solfa] i el Gato Pérez. I el Rafael Moll [propietari de Zeleste], que és qui ho va proposar. Es volia fer una orquestra com les que havien conegut els nostres pares i que evoqués el rock & roll de la nostra joventut, amb grups que aleshores eren encara una mica macarrònics com Los Teen Tops, Bruno Lomas, Los Llopis, Dúo Dinámico...

Tot es feia alhora, aquells anys. I si estava en totes les salses devia ser perquè tenia bona xocolata [riu]. Jo, a més, cantava i aleshores no hi havia gaires cantants... Conservo tots els amics d'aquella època. Els que estan vius, vaja.

Sí, tot va anar sobre la marxa. No ho vam decidir. Vam fer l'actuació de Cap d'Any, després una de Reis per demanda de públic i, a partir d'aquí, van anar sortint cosetes. Tant en escoles de disseny i performances per a gent moderna i visionària com en festes populars al carrer.

Ho era en l'època que més vam treballar, durant la dècada dels vuitanta. Exercia de capellà i, a la vegada, era client de Zeleste. Hi va començar a col·laborar portant una associació d'expresidiaris i extoxicòmans i, a partir d'aquí, va entrar en contacte amb tots nosaltres. Al principi ens feia de road manager, i entre ell i en Josep Lluís Soler Beethoven [trompetista], que també era un pájaro, teníem diversió assegurada en qualsevol viatge per llarg que fos. El vam acabar fitxant de mànager i, al principi, quan tornàvem al matí de bolo, se n'anava corrents a dir missa. En aquesta gira que fem ara de comiat el tenim de convidat, per cert. Pujarà uns quants cops a l'escenari per explicar anècdotes.

Una altra loteria. Va entrar a l'orquestra un percussionista brasiler que es deia Papi Milton [mort l'any 1990], que vaig conèixer fent el primer disc de Gato Pérez. Venia de fer de músic en un d'aquests creuers que van per Miami i Puerto Rico. I el cas és que havia escoltat Pedro Navaja per la ràdio i havia tingut temps de gravar-la en una casset. Era una història preciosa; García Márquez va dir fins i tot que li hauria encantat escriure aquella lletra. Però al principi la tocàvem en directe i no ballava ni Déu. L'ambient es destruïa, literalment, però vam decidir gravar-la, i aquell disc el va començar a regalar La Caixa, i tot Cristo a Catalunya el va tenir.

Quan la vam gravar no sabíem qui era Blades, entre altres coses perquè no tenia res gravat. Anys més tard, teníem un trombonista, en Joan Masats, que va anar a Nova York a comprar un trombó i es va endur un single de Pedro Navaja. Es va trobar el Blades sortint d'un estudi de gravació i li va explicar que, a Barcelona, hi havia una orquestra que l'havia gravat. Quan Blades va venir a Barcelona per primer cop la va haver d'assajar a l'hotel, o al Palau d'Esports, perquè tothom li deia que era inconcebible que no la toqués. I, des d'aleshores, sempre que ha vingut a Barcelona ens ha donat les gràcies.

El Flavià i prou. Bé, i la meva filla Paula, que s'estrena en els cors. I també hem recuperat la cantant que més temps va estar amb nosaltres, l'Eva Gomariz. Quan vam celebrar els vint anys ja va venir un munt de gent i va ser un Cristo. I ara amb prou feines ens hem pogut reunir els que som, perquè –com et deia– tothom està ja buscant-se la vida amb els seus propis grups o amb altres feines. Som, però, una orquestra que encara peta bé i recuperarem uns quants clàssics de la primera època, com El sabio i Corazón loco.

Ja ho veurem, però aquests dos últims anys, durant els quals amb prou feines hem treballat, he sigut molt feliç. He editat un disc en solitari i n'estic supercontent. Ara n'estic fent un altre i estic preparant també un llibre de memòries.