Art poètic per a la sida

El cineasta britànic Derek Jarman va viure els seus últims mesos amb una enteresa corprenedora. La sida es va acarnissar durament amb el seu cos, però el que per a un altre hauria sigut un martiri, per a ell va ser “un regal que m'ha donat tota classe de noves perspectives”. Havia perdut molta visió, però era feliç perquè el seu món no s'havia tenyit de negre, sinó de blau. Uns llampecs blaus als ulls l'acompanyaven nit i dia. Va voler compartir aquella experiència tan màgica amb el seu públic en la darrera obra que va realitzar: Blue, una pel·lícula de 75 minuts amb una única imatge congelada d'aquest color.

Jarman i el seu meravellós Blue han estat convidats a participar en la nova exposició, i ja és la quarta, que ha organitzat la Fundació Art Aids a Barcelona. En aquesta ocasió, en una institució amiga, la Fundació Suñol, i amb peces de primeríssim nivell. La mostra Perfect Lovers: art en temps de la sida (fins al 24 de gener) ha rescatat algunes de les obres icòniques que van concebre els artistes més inconformistes als anys vuitanta i noranta, farts del silenci i el menyspreu amb què la societat tractava aquesta malaltia.

“Es van rebel·lar contra tanta ignorància, insensibilitat i crueltat creant unes obres que, lluny de ser agressives, són d'una poesia extrema”, exclama la comissària, Hilde Teerlinck, directora del FRAC Nord-Pas de Calais. Fràgils i subtils com tot el que va gestar Felix Gonzalez-Torres, que abans que la seva parella morís de sida es va pesar amb ell i va fer una escultura de caramels que pesava exactament el mateix: 161,25 quilos.

Gonzalez-Torres va ser víctima del mateix mal, el 1996, amb 38 anys. Ja havia passat una dècada, la més tenebrosa, des que el col·lectiu General Idea havia inundat tot Nova York amb els seus cartells de colors cridaners en què anunciaven una paraula –sida– pràcticament desconeguda per a la societat. Per a aquell equip d'artistes –dos dels seus tres integrants van caure a les urpes de la maleïda plaga–, omplir la xarxa de metro amb aquells logos era com “ficar el virus en el corrent sanguini de Nova York”. Van ser uns pioners. “És sobretot als Estats Units on es desperta la consciència dels artistes per denunciar la marginació que pateixen els afectats pel VIH”, precisa Teerlinck. Un abandonament que és la raó de ser del treball d'una altra de les grans firmes presents a l'exposició de la Suñol, la de Robert Gober.

Lluitar a favor d'aquells malalts era, sobretot, lluitar contra un sistema cada cop més venut al conservadorisme. El fotògraf Peter Hujar el va desafiar amb imatges en blanc i negre de la comunitat gai de Nova York. A l'exposició, llueix un bell retrat de Susan Sontag al costat d'un autoretrat seu. Un cos ple de vida que fa oblidar per uns instants la famosa sèrie de fotografies que li va fer el seu company, el també artista David Wojnavowicz, quan agonitzava. La comissària ha evitat la mirada crua de la mort. Ha preferit la sensualitat d'una de les filles espirituals de Hujar, Nan Goldin. En les seves potents imatges, surten familiars i amics en moments quotidians. Alguns d'ells avui tampoc ja no hi són.

La sida va destruir Hujar el 1987 i, poc després, un altre dels millors fotògrafs d'aquell Nova York desenfadat i creatiu: Robert Mapplethorpe. Enguany en fa 25 que va morir. Perfect Lovers el recorda amb les seves imatges de sexe i de flors.

A Espanya, tot va ser més lent. Un dels primers artistes que van gosar alçar la veu contra l'estigmatització de la malaltia va ser Pepe Espaliú. Quan li van comunicar que la patia, va optar per purgar les seves pors i el seu sofriment en el seu art. La seva obra va començar a navegar en gàbies i en accions urbanes –els seus mítics carrying– en les quals es feia transportar en braços.

A més d'aquest desplegament de treballs artístics històrics, la Fundació Art Aids ha encarregat peces a tres artistes actuals: Eulàlia Valldosera, Keren Cytter i Willem de Rooij. L'ànima d'Art Aids, el mecenes holandès Han Nefkens, sent que els artistes contemporanis són els còmplices de la seva causa. Nefkens, que fa anys va fixar la seva residència a Barcelona, va saber que era portador del virus el 1987. L'exposició l'ha dedicat al seu metge, Joep Lange, un dels grans experts mundials de la sida, que va morir en l'accident de l'avió abatut per un míssil quan sobrevolava Ucraïna, el juliol passat.