L'art com a sismògraf

Luis Gordillo diu sovint que sense la psicoanàlisi i la pintura segurament no hauria pogut sobreviure. Molts anys després d'haver superat obstacles artístics i personals, Gordillo (Sevilla, 1934) és un dels artistes espanyols més prestigiosos i ara, sí –assegura–, li ha arribat un reconeixement, sobretot des de la concessió del premi Velázquez el 2007, que de jove no s'havia atrevit ni a somiar. “Vaig trigar a viure econòmicament de la pintura però no podia deixar de pintar perquè per a mi era una necessitat psíquica –explica–. Jo era una persona depressiva i la pintura era el meu camí d'escapament. El reconeixement m'ha arribat lentament però ara em plau. I el que digui que tant li fa el reconeixement és un fatxenda.”

Gordillo presenta un conjunt d'obra recent a la galeria Joan Prats de Barcelona, on més que mai pintura i fotografia es barregen dins i fora del llenç. El llenguatge de Gordillo, malgrat la influència declarada de l'informalisme i l'art pop, és inconfusible i fora de modes. Els colors estan triats sense complexos i les formes duals i dinàmiques que s'expandeixen per la tela tenen un efecte hipnòtic en l'espectador. L'artista incorpora la fotografia a la pintura, sense envair-la en cap moment. “Utilitzo la fotografia des dels anys seixanta però aleshores prenia fotos de premsa com a model. Després, als anys setanta, vaig fer sèries fotogràfiques en blanc i negre i ara faig fotos constantment de la vida real, encara que sigui un zero com a fotògraf en l'aspecte tècnic”, diu Gordillo. Les fotos (sovint dels mateixos quadres de l'artista) són reelaborades i incorporades a la tela, però sovint de manera tan discreta que ni es nota.

Malgrat l'ús de la fotografia, Gordillo defensa la pintura com el seu mitjà d'expressió primigeni. Un medi que comença sempre en el gest del dibuix: “Aquest és el contacte amb l'inconscient, amb allò profund. És com un sismògraf del teu estat.”

La presència de Luis Gordillo a Barcelona és habitual. Explica que se sent més estimat aquí que a Madrid, ciutat on resideix des de fa molts anys. Va exposar per primer cop a la capital catalana el 1971 a la desapareguda galeria René Metrás però els últims anys ha exposat regularment a la Joan Prats. El 1999 el Macba li va dedicar una retrospectiva, basada en el tema del doble, constant en l'obra de Gordillo que es torna repetir en la seva nova exposició. El títol de la mostra, Aproximació-Aproximant-se, és un signe d'aquest gust per la dualitat. És el títol també d'un curiós díptic de la mostra, format per dues peces aparentment iguals i col·locades de manera escalonada.

Ara, a mitjan octubre, Gordillo es consolidarà com a profeta a la seva terra i exposarà a l'Alcázar de Sevilla, per mitjà de l'Ajuntament de la ciutat i de La Caixa.