cultura

Crònica

òpera

Al cor de les tenebres

Molts dels cantants, amb una veu i una presència imponents, són víctimes dels fets que es denuncien

Quan arriba l'acte IV de Macbeth, en la versió italiana de l'òpera de Verdi posterior a l'original francesa, el cor d'escocesos exiliats canta en retornar Patria opressa com una marxa fúnebre: “Pàtria oprimida!, el dolç nom de mare, no, no el pots portar ara que t'has tornat per als teus fills com una tomba.” En aquest moment de l'òpera, l'ambició de Macbeth ha vessat molta sang i ha convertit la pàtria en un horror en què repiquen les campanades a morts. En l'adaptació que el director sud-africà Brett Bailey ha fet d'aquesta obra de Verdi, trasplantant-la a l'actual República Democràtica del Congo i de manera extensiva al cor de les tenebres de tants de països de l'Àfrica, un grup de cantants africans enceta la representació amb Patria opressa. L'horror ja hi és, ve de lluny, de l'època colonial, i es renova amb l'ambició de poder de cada senyor de la guerra que, empentat per les bruixes i les Lady Macbeth de les companyies mineres o dels traficants d'armes, es lliura a la matança de la població civil, a la violació de les dones, al segrest de nens forçats a ser soldats.

Tot això es fa present en aquesta versió de Macbeth (una aposta encertadíssima del Temporada Alta), en què la tradició operística europea es creua en la posada en escena amb elements de la cultura africana. És així que el cor Patria opressa no només obre el muntatge, sinó que el seu lament n'esdevé una mena de leitmotiv fins al final, en què no hi pot haver himne de la victòria. La construcció dramatúrgica de Brett Bailey altera, doncs, amb intenció l'ordre d'alguna peça de la negríssima òpera que Verdi va compondre al final desesperançat de la seva vida. Concedint-se una llibertat gens arbitrària, que hauria de ser menys excepcional en el món operístic, també concentra l'obra d'una manera essencial en què (magníficament interpretats pel baríton Owen Metsileng, amb una impactant corona en forma de puny, i la soprano Nobulumko Mngxekeza) s'hi retroben les àries i els duets terribles de Macbeth i Lady Macbeth. El canvi d'època i de lloc es fa inqüestionable, s'imposa amb la força d'un mirall del present. Thomas Lubanga i Germain Katanga, entre altres criminals de guerra congolesos i africans, són uns Macbeth terriblement reals. Però hi ha alguna cosa que commou especialment, que afegeix una veritat colpidora al muntatge: bona part dels cantants, amb una veu i una presència imponents, són víctimes dels fets que s'hi denuncien. Hi ha un moment en què es fa present quan, a través de la pantalla disposada a l'escenari, s'informa que van ser refugiats (la congolesa Goma també ho ha estat pels hutus que van fugir de Ruanda) o van ser nens forçats a ser soldats. També s'ha de considerar el fet que la No Borders Orchestra, que interpreta la música de Verdi arranjada per Fabrizio Cassol i sota la direcció del serbi Premil Petrovic, està conformada per músics dels Balcans i, per tant, d'una altra geografia de l'horror i del dolor.

Tanmateix, l'existència de la No Borders Orchestra i la companyia Third World Bun Fight, que reuneix els intèrprets africans, convida a pensar que la música i el teatre ajuden a sobreviure a les ferides afrontant-les a través de la representació, que a la vegada pot crear una consciència. En tot cas, commoguts per la força i la veritat del muntatge, els espectadors vam aixecar-nos al Municipal de Girona per aplaudir un Macbeth inoblidable.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia