“Vull fer literatura de tall popular”
J.L. Rod debuta amb ‘La suerte de los irlandeses', amb un coixí de 50.000 exemplars venuts a Amazon
“La novel·la, de fet, és un cant a la vida; sempre pots començar de zero”, explica J.L. Rod
J.L. Rod és el nom que apareix a la portada de La suerte de los irlandeses (Ediciones B). El pseudònim és fàcil de destapar: José Luis Rodríguez. “Sí, però els amics em diuen Pepe”, respon. Per estalviar espai, li direm Rod.
Nascut a Madrid el 1963, fa cinc anys que viu sis mesos en un poblet costaner de Cadis, on practica el surf les estones que no treballa on line, i sis mesos als EUA, perquè és analista de guions de sèries de renom. Els draconians contractes de confidencialitat que signa li impedeixen donar títols.
Rod és espontani i afable, amb un discurs entusiasta i non stop que hipnotitza. Debuta en novel·la presentant Pat MacMillan, un agent del CNI, nascut al barri de Vallecas i amb arrels irlandeses. Un paio de Harley i Marlboro, expeditiu i culte –cita Schopenhauer, Sòcrates, Dante...–, amb rèpliques incisives, que en ple Nadal i pocs dies abans de marxar un any sabàtic a Austràlia ha de localitzar contrarellotge un doble agent.
Rod no només manté el ritme i la tensió al llarg de les 400 pàgines, sinó que ofereix un final rodó, com si fos el tancament de temporada d'una sèrie de tele.
Fa pocs anys, Rod va decidir escriure una novel·la, combinant l'experiència en tècnica narrativa i la llibertat creativa que en els grans equips amb què sol treballar no té. Volia escriure novel·la negra des de sempre. “De petit vaig patir una greu malaltia pulmonar. No vaig anar a l'escola fins als set anys. La mare em va ensenyar a llegir i, com que era una gran lectora de Chandler, Hammett, MacDonald..., és el que vaig mamar”, explica.
El cambrer bocamoll
Dos fets insòlits marquen el debut. “Quan ja tenia la primera novel·la estructurada i les següents previstes –set, una per cada pecat capital–, vaig marxar a fer el camí de Sant Jaume, sol. Una tendinitis en una cama em va obligar a passar cinc dies immòbil. Què podia fer en un alberg on, la major part del dia, només hi havia un cambrer? Xerrar amb ell.”
Rod és bon cuiner, tret, com altres, que comparteix amb el seu personatge –“MacMillan té moltes coses meves; diguem-ne que jo seria un bon amic seu, però no sóc tan radical”–, i, abans de continuar viatge, es va oferir a cuinar per al cambrer. “La nit va ser llarga i amb una espessa boira etílica. L'amable cambrer em va confessar que havia estat agent del CNI infiltrat a ETA.” Li va donar detalls i quan, al matí, Rod hi va voler continuar parlant, havia desaparegut. “Vaig trucar mil cops a l'alberg, i mai vaig en saber res més; suposo que es va adonar que havia parlat més del que era prudent i es va fer fonedís.”
Un cop enllestida amb els canvis provocats pel cambrer, Rod va enviar La suerte de los irlandeses a una dotzena d'editorials i, alhora, la va penjar a Amazon al preu d'un euro. Les editorials no van respondre. Els lectors, sí: en vuit mesos va vendre 50.000 exemplars. I el van trucar algunes editorials...
Rod té les coses clares: “Estic en contra de la mediocritat, de la gent políticament correcta, per això un personatge ha de tenir força, amb opinions i actituds i gustos que no agradaran a tothom, però d'això es tracta. Vull fer literatura popular, amb tanta qualitat com pugui, però que predomini la trama, amb suc. En aquesta, dono a entendre que sempre pots començar de zero, sempre et pots transformar. És un cant a la vida.”
Rod, a través de MacMillan, aboca tota mena d'opinions crítiques sobre la immigració, la pobresa, la indústria d'armes, la política... I ho fa amb gràcia: “Las estadísticas son como las minifaldas, te dan buenas ideas pero esconden las cosas importantes.” En volem més.