Això és el paradís

El fotògraf brasiler Sebastião Salgado (1944) va aprendre els codis de comportament en un paradís a l'arxipèlag de les Galápagos. Una tortuga gegant, d'1,5 metres d'alçada i 250 quilos de pes, li va ensenyar qui mana als llocs més recòndits del planeta, en els quals l'home és el ser més insignificant de tots. “Fugia de mi. A pas lent, però amb molta disciplina. Fins que no em vaig adonar que l'havia de respectar, és a dir, que li havia de fer entendre que de cap de les maneres li volia expropiar el seu territori, no es va deixar fotografiar. Només es va apropar a la meva càmera quan em vaig quedar quiet i, amb la meva actitud humil, li vaig demanar permís”, explica Salgado, tota una referència de la fotografia contemporània de tall social, tan imitat que, sovint, s'oblida la seva condició de pioner.

Amb la lliçó apresa d'una tortuga que pot arribar a viure cap a dos-cents anys –“qui sap si Darwin va examinar aquest mateix exemplar!”–, Salgado va emprendre un llarg viatge que va durar vuit anys a la recerca dels paisatges més salvatges de la Terra, a l'Antàrtida, Madagascar, Botswana, el parc de Virunga –a la frontera entre el Congo, Ruanda i Uganda–, Alaska, l'altiplà de Colorado –als Estats Units–, Sibèria i la selva de l'Amazones, entre d'altres. Uns espais verges i desfermats, poderosos i fràgils alhora, que es manifesten amb tota la seva bellesa en la sèrie Gènesi, formada per prop de 250 fotografies en un blanc i negre que té infinites tonalitats. Una col·lecció d'imatges espectaculars que empetiteixen les pedanteries de l'home globalitzat.

El paradís existeix i aquest final d'any el passarà a CaixaForum Barcelona retingut en una exposició que està preparada per rebre molts visitants. Les imatges de Salgado, un dels fotògrafs més personals, meravellen, tot i que ocult en la seva magnificència hi ha sempre un missatge molt crític i irreverent amb els valors del món d'avui. “Per fer una societat moderna ho hem destruït gairebé tot”, exclama Salgado amb ràbia i dolor, feliç de tornar a ser a la capital catalana, on el 2001 va exposar, llavors a la Pedrera, una altra de les seves sèries icòniques, Èxodes, dedicada als milions de persones que han de deixar la llar per motius econòmics, polítics i bèl·lics.

Va ser poc després, el 2004, que va començar a gestar Gènesi, per bé que la idea ja feia un munt d'anys que l'atabalava. “La vaig tenir en un moment de crisi personal”, diu. A principi dels noranta, se sentia molt deprimit, fart de fer fotografies insípides, i va decidir tornar al seu lloc natal, una finca ramadera a la vall del riu Doce, a l'estat de Minas Gerais, per regenerar-se en plena natura. Però el paisatge que es va trobar, víctima d'un brutal procés de desforestació, ja no tenia res a veure amb el de la seva infantesa. Ell i la seva dona, Lélia Wanick, van decidir replantar-lo. “Vam aconseguir que la zona renasqués. Va ser important per mi perquè em reconnectava amb el meu univers de petit, quan ajudava el meu pare a portar el bestiar a l'escorxador, en uns viatges que fèiem a cavall que podien durar mesos.”

El sentit de fer camí com una aventura de coneixement, i no defallir mai, ha estat la clau del projecte Gènesi. Un Salgado ja sexagenari però que, tal com emfasitza, se sentia amb més forces que quan tenia 30 o 40 anys. Interminables i extenuants viatges a peu, amb embarcacions, avionetes i globus per arribar a llocs impenetrables. Inexplorats. Purs. Llocs que han preservat el seu encant originari. “I, en certa manera, llocs ingenus. A la península de Valdés, a l'Argentina, em vaig fer molt amic d'una balena franca austral, una bèstia de set metres i 40 tones en perill d'extinció. Ja no en queden més de 3.000, i no fa gaire n'eren 300.000. Són tan gentils, s'acosten a la barca amb tant afecte, que la crueltat dels homes se n'ha aprofitat”, lamenta.

També hi havia candidesa en aquell goril·la de la muntanya de Bisoke, a Ruanda, que va descobrir per sorpresa la seva pròpia imatge emmirallant-se en la lent de la càmera del fotògraf. Per arribar a ell, però, Salgado va recordar la lliçó de la tortuga de les Galápagos: “No el vaig mirar als ulls. Em vaig ajupir, com si li fes una reverència, i li vaig ensenyar el clatell. D'aquesta manera, el goril·la em va veure indefens i em va acceptar.”

“Tot té vida”, proclama Salgado. També en tenien les roques que tot just s'acabaven de crear de l'erupció d'un volcà al Congo, el Nyamulagira, tan ardents encara que se li fonien les soles de les sabates. Paisatges indòmits. Sovint inhòspits. Però no sempre. En el seu periple, Salgado també va fotografiar tribus que viuen d'esquenes al mal anomenat món desenvolupat. Com els korowais, caníbals de Papua Occidental que s'enlairen en cases construïdes als arbres, en alguns casos 25 metres més a prop del cel que cap de nosaltres. O les dones mursi, a Etiòpia, les últimes del món que duen plats als llavis. L'univers aborigen és, precisament, l'enllaç amb el treball més recent de Salgado. “Un 13% del territori del Brasil són reserves de natius. Un centenar de grups humans no han estat mai contactats. I és important que segueixin protegits, i més ara que el Brasil té l'ambició de fer el salt a país del primer món. Tots els brasilers tenim sang indígena. Tots! Però ens falta autoestima per reconèixer-ho.”

“Si existeix un Déu, és la natura. Només ens queda un 46% del planeta intacte, com era en la seva gènesi. I l'hem de preservar sigui com sigui. Per la nostra supervivència. Depèn de tots nosaltres, no només dels governs”, proclama aquest fotògraf entranyable, de veu rotunda, amb un passat d'economista d'elit i un futur que, segons assegura, continuarà compromès amb els mals del nostre temps.