Nous Picasso

Picasso va ser enterrat l'abril del 1973 en la més estricta intimitat. A part de la família –i no tota–, al funeral només hi van ser convidats dos bons amics: Gustau Gili Esteve i Anna Maria Torra, un matrimoni amb el qual l'artista i la seva dona, Jacqueline Roque, van mantenir una relació professional i personal molt estreta. Gili era l'editor en llengua castellana de Picasso, però a més dels llibres els va unir un afecte mutu.

Sense complicitats, el Museu Picasso de Barcelona no hauria pogut obrir mai. I aquesta mateixa estima continua sent, 50 anys després, la seva bona estrella. Els germans Gustau, Mònica i Gabriel Gili acaben de fer una nova donació de documents i material divers de l'Editorial Gustavo Gili que completa les que el seu avi, clau en el naixement del museu, ja va fer en vida. A més, els seus descendents i el Museu Picasso han arribat a un acord de compravenda, que puja a 1,2 milions d'euros, de tota la col·lecció personal Gili i Torra, dins de la qual hi ha els presents amb els quals Picasso els obsequiava quan l'anaven a visitar.

Uns regals impregnats del seu geni artístic. No hi ha cap gran obra mestra, cap oli, però sí un munt de peça delicada i plena de sentiment. Nou dibuixos, un carnet amb 62 dibuixos més, un llibre amb 18 guaixos, una pila de llibres dedicats i una impressionant sèrie de 200 fotografies, algunes de les quals intervingudes per l'artista, tracen els forts vincles entre Picasso i els Gili, que es van convertir en el seu enllaç amb Barcelona.

Dos fons, un donat i l'altre comprat, han fixat una nova aventura de coneixement al museu del carrer Montcada. Els especialistes començaran a examinar a partir d'avui un conjunt artístic i documental, en bona part inèdit, que “aportarà més llum a la relació entre Picasso i Barcelona”, va exclamar ahir el director del museu, Bernardo Laniado-Romero, que diu que necessiten dos anys per tenir els dos fons ben estudiats.

Una feina que culminarà en una exposició en la qual el públic podrà resseguir una història d'amistat que va aflorar el 1956. Aquell any Gili va contactar amb Picasso per intentar reprendre un projecte fallit del seu pare, Gustau Gili Roig, que el 1928 havia proposat al que ja era el número u de l'art mundial que il·lustrés el llibre de José Delgado, àlies Pepe Illo, La tauromaquia. Tres dècades després, Gili Esteve sí que ho va aconseguir. D'entre el material donat ara, hi ha vuit planxes de coure d'aquest i d'un altre projecte de bibliòfil de marcada personalitat, El entierro del conde Orgaz. Ara sí que el museu, beneficiat de les donacions anteriors, ja pot presumir de disposar de totes les planxes, fonamentals per saber més del procés creatiu de Picasso.

En l'univers tan íntim que van compartir els Gili i Picasso, hi va jugar un paper determinant la simpatia que es tenien les dues dones. Jacqueline, acusada sovint d'haver estat la carcellera de l'artista, no va tancar mai les portes als Gili. Després de la mort del geni, el 1973, l'amistat va continuar. No es va interrompre mai, fins que Jacqueline es va suïcidar, el 1986. De fet, encara no ha conclòs. Sense la sensibilitat dels germans Gili, els tresors dels avis haurien pogut anar a parar ben lluny del Museu Picasso. “Per nosaltres, era el lloc natural”, va dir ahir Gustau Gili, que va precisar que han posat totes les facilitats per desencallar l'operació, com un pagament fraccionat que no s'haurà abonat en la seva totalitat fins al 2018.