cultura
Lee Child
Escriptor Novel·la Negra
“La ficció és un consol”
Un descendent d'esclaus, com ara Michelle Obama, no seria escollit president dels Estats Units
‘Personal' és la dinovena entrega de la sèrie protagonitzada per Jack Reacher, una mena de cavaller justicier que posa els “dolents” a ratlla. El seu creador, l'escriptor britànic instal·lat als Estats Units Lee Child, va guanyar la darrera edició del premi RBA de Novel·la Negra amb aquesta obra en què el president de França es veu amenaçat per un franctirador que el vol assassinar. En cada novel·la de Child es condensen diferents idees “com àtoms en una molècula”. En el cas de Personal, l'autor ha examinat la idea del franctirador, la del poder que vol agafar el propi servei d'intel·ligència, i també la d'una dona jove que se sent tan important que té ansietat i s'ha de medicar. Arran del premi, RBA té previst publicar al castellà el conjunt de la sèrie de Jack
Reacher en la Biblioteca Lee Child.
Com és que va anar a viure als Estats Units als anys noranta?
De ben petit ja ho volia. Vaig veure una fotografia de Nova York quan tenia 4 anys i vaig pensar: he d'anar-hi. Aleshores Anglaterra es va fer interessant amb el Beatles i tota la pesca i estava content de viure allà, però a la primera oportunitat vaig marxar.
Com va l'experiència?
És molt diferent de viure a Europa. És com devia ser Europa antigament. A Europa et sents cobert, protegit, aixoplugat, i a Nova York estàs completament sol i només pots comptar amb tu mateix.
És l'ambient que es respira en les seves novel·les, aquesta mena de Far West salvatge.
Intento adaptar-les a una sensibilitat internacional. Dependre d'un mateix està bé, però la gent necessita alguna cosa més. A Europa seria inimaginable, per exemple, dur armes, i la història del dret a portar-ne té una implicació racista. La història de la segona esmena de la Constitució nord-americana es relacionava amb la rebel·lió contra els britànics el segle XVIII i era una qüestió tècnica sense cap mena de sentit fins després de la guerra civil nord-americana, quan existia la por dels esclaus alliberats.
És partidari que es puguin utilitzar armes encara avui dia?
Quan analitzes els Estats Units és un país amb molts recursos naturals i una població molt diversa, però en l'àmbit fonamental té una constitució que és un document meravellós. Jo hi crec i em sento obligat a acceptar-ne tant les parts bones com les dolentes, la primera esmena, que garanteix la llibertat de premsa, d'expressió; la quarta, la privacitat; la cinquena, un judici just... Al final de la guerra civil van seguir cent anys d'apartheid i les tensions racials es van anar acumulant. Tenia 11 anys quan els negres van poder votar sense ser assassinats!, i el racisme encara és viu.
Però ara el president és negre.
Obama prova el que estic dient, perquè crec que hi ha hagut tres candidats negres plausibles com a presidents: el primer va ser un actor, Sidney Poitier; el segon va ser Colin Powell, i el tercer, Obama, i tots tres tenen en comú el fet que el seu color de pell no ve de ser antics esclaus nord-americans. Poitiers era de les Bahames; Powell, de Jamaica, i Obama, de Kenya, i penso que la càrrega de la culpa pel que fa a l'esclavitud, la càrrega de la por de la resposta violenta i agressiva dels antics esclaus, fa que un president d'origen esclau no sigui acceptable. Michelle Obama, per exemple, no crec que fos mai elegida.
‘Personal' és ben actual després dels fets del Canadà.
És cert. La por, la incertesa i la impossibilitat de predir que des d'alguna teulada ens poden disparar és molt particular. Produeix un nivell de por i paranoia superior. Tens mil vegades possibilitats de morir al carrer i la gent només es preocupa pel perill poc comú, com ara un accident d'avió.
D'on neix la trama de la seva novel·la, l'intent d'assassinar
el president de França?
el president de França?
Volia tenir una visió diferent de la violència de les armes. En lloc d'aquella proximitat del bang, bang, tens aquesta fita dificilíssima de llançar un tret des de lluny i esperar un segon, dos, tres fins a colpejar. És un fet tècnic i intrínsecament interessant des del punt de vista de la física i de la balística.
S'ha inspirat en casos reals?
Sí, en el del Kennedy mai no sabrem què va passar. Originàriament semblava impossible que amb aquell rifle poguessin disparar tres trets tan ràpidament, però és cert que en aquella època hi havia milions d'homes que havien fet el servei militar i que eren molt bons tiradors. La meva teoria és que els cubans van pagar per fer això i que Lyndon Johnson ho sabia, però no podia fer res respecte a això perquè castigar-los hauria implicat la tercera guerra mundial. La veritat va ser amagada per evitar una catàstrofe encara més gran.
Com ha evolucionat Jack Reacher amb aquests anys?
Faig un gran esforç justament perquè no evolucioni. Crec que els lectors hi tornen sabent què hi trobaran. Vull que sentin la familiaritat amb el personatge. Dit això, no puc evitar que canviï perquè jo també em faig més gran i més cínic.
Té aquest punt venjatiu...
És un objectiu literari. La ficció ens dóna allò que no podem obtenir en la vida real, en la qual els temes s'arrosseguen sense solució. En la ficció tens caos i després ordre en un parell de dies. Els lectors no aprovarien que en la vida real algú actués com Reacher, però la ficció és com un alliberament, un consol.
És lector de novel·la negra?
Totalment. L'escric perquè la llegeixo i és el meu gènere favorit. M'agraden sobretot les novel·listes dones, com ara la Belinda Bauer.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.