Dues ombres, una llum

La proposta que es presenta aquests dies al Romea té molt d'estufa catalítica i manteta sobre de les cames. De gaudir d'una lectura una tardor a la penombra, passatges barrocs carregats d'adjectius i de lúcides reflexions. Així és, de fet la literatura que proposa Sándor Márai. Abel Folk, doncs, agafa la versió de Christopher Hampton i es col·loca al rostre una pera ben poblada. Aquest fals monòleg té dos convidats de pedra d'excepció.

Henrik (Abel Folk) reprèn una conversa amb un amic que l'ha traït. És raó d'aquest parèntesi de conversa de 41 anys. I de moltes coses més que l'obra va desvelant per a sorpresa de Konrad (Jordi Brau). Aquest personatge té la dificultat d'aguantar la conversa sense poder distreure el discurs del protagonista però fent-se viu durant tota l'estona. Un extrem difícil que Brau aconsegueix modulant bé les reaccions.L'altre personatge col·lateral és la senyora que s'ha cuidat sempre del castell. La interpreta una Rosa Novell que acaba de superar una greu malaltia. Ella, en canvi, és la llum de l'escena. Perquè les seves breus aparicions ressonen a aigua fresca en aquest tumultuós paisatge de meandres d'aigua podrida. Les mans ballant tot tapant-li el rostre sonen a música. Són passatges pensats per desengreixar el drama. Talls imprescindibles, certament. Folk n'ha incorporat d'altres que trenquin una història massa allargassada, que vol ser fidel al fons i la forma de la novel·la però que no ajuden a l'escena. No tenen el mateix resultat perquè ressonen falses. Folk i Brau treballen pel bé de l'obra, però també a favor de Novell, que, d'aquesta manera, esdevé una llum redemptora i càlida, potser l'esqueix que ha nascut més salvatge d'aquesta adaptació i el que respira amb més intensitat.